Les estàtues de la rambla de Barcelona sempre fan run run. Fan soroll tot i ser, la majòria, silencioses. I tot ser estàtues i,per tant, immòbils, sempre es nota un cert moviment al seu entorn. Perquè? És un tema per resoldre. Sempre és un tema per resoldre. Les estàtues de la rambla és art de carrer? Són artistes? És, sigui dit amb tot el carinyo del món,  mobiliari urbà? Amb les estàtues s’hi ha fet tot. S’ha volgut regular, endreçar, ubicar, seleccionar – tu si que vales? – retirar, legislar, númerar, ordenar… Molts intents per a tan pocs resultats.  Potser si que s’han de regular les estàtues humanes de la Rambla. O potser no. Hi dóno voltes després d’haver-me-les mirat fa dues tardes aprofitant unes hores mortes entre reunió ireunió.  Quan me les miro, in situ, tinc clarament una visió  – deformada, si, com a programador – de les que aporten quelcom artístic i de les que no. En alguns casos és tremendament claríssim. I en d’altres patèticament evident. I  no és tan dificil, penso. Hi dono voltes pensant que si a l’hora de la veritat acaba essent complicat treure un bon profit d’una cosa aparentment sencilla com les estàtues de la Rambla, no m’estranya que sigui tan dificil endreçar tantes i tantes coses del sector artistic i cultural. Perquè, això si, haviem quedat que les estàtutes de la rambla són art de carrer, o no?  Ho deixo aquí…

A la foto, Bufalo bill. El de veritat, en una imatge d’època.  No l’hi he vist mai a la rambla en versió estàtua humana. Però tampoc m’estranyaria trobar-me’l qualsevol dia d’aquests.