Escric aquestes reflexions, d’urgència i sense pressa, després dels incidents de la matinada de dilluns a la plaça Major de Manresa en haver-se acabat  el multitudinari ball del Correfoc que, en l’imaginari col.lectiu, tanca la Festa Major. Les escric a titol personal i perquè em dol, molt, tot plegat. Em dol a titol personal com a ciutadà de Manresa i em dol també – i segons com més – com a gestor cultural i, en aquest cas, responsable d’haver coordinat la Festa Major de Manresa.

Perquè em dol? Com a ciutada, està clar. No ens agrada que la nostra ciutat on convivim sigui escenari d’incidents com els viscuts. Crec que a ningú li agrada.  Com a gestor em dol perquè, els gestors culturals, els organitzadors d’actes, els dinamitzadors, els programadors de festes, concebem la Festa, sobretot, com un espai de convivència, com un punt de trobada especial en el marc d’activitats festives i culturals que, per unes hores o uns dies, alteren i transformen positivament l’espai comú de cada dia. De fet la festa – i específicamente la Festa Major – és un alteració del temps i l’espai. És un parèntesi en la quotidianitat, també és una presa del carrer per conviure pacíficamente – i festivament – a l’entorn d’activitats culturals i festives  – si, la cultura! – que sempre ens aporten coses i ens enriqueixen com a ciutadans, com a espectadors, com a participants i com a persones.  La Festa Major  d’enguany ha estat normal i especial. Normal, com totes. Especial perquè dins la normalitat repetida any rera any, hi hem fet esforços, aportacions per tal que es fes més evident que mai aquestes ganes de prendre el carrer, de tastar el barri antic, de transformar l’espai. I potser ho haviem aconseguit, però els lamentables incidents de dilluns segurament ho entelin.

La festa la fem tots i entres aquests tots també hi compto, especialment, els cossos de seguretat. En el cas de Manresa sobretot la Policia Local que, en tinc constància, és imprescindible per  dur a bon terme bona part dels centenars d’activitats de la Festa. La reivindico perquè és imprescindible. És aixi. I de la mateixa manera dic que ni la policia – cap de les policies –  és infalible, ni els politics l’encerten sempre ni els gestors ho fem tot bé. Segur.

Que va passar la matinada de dilluns a dimarts? Perquè és segur que va passar alguna cosa que no hauria d’haver passat.  Ni per acció ni per re-acció. Ho deixo aquí esperant respostes, rectificacions, disculpes… que n’hi ha d’haver. I la meva, la primera: Vistos els resultats, organitzativament, no ho vam fer prou bé.

També penso –jo –  que, a banda de la desproporció imperdonable de la càrrega policial  amb inequívoques emprentes marcades en els cossos d’uns quants joves– han fallat coses. Estaria bé que els que ens dediquem a construir la festa, a planificar els esdeveniments, pensem també, en la mateixa cura, en com desmuntar-los. I fer-ho bé.  Els actes no s’acaben fins que no s’han acabat i ens convé fer autocrítica a tots per saber trobar, posar i compartir el punt just de les coses. Sempre he cregut que la policia està al servei dels ciutadans i per això quan aquest principi es trenca, o trontolla o no es veu clar, penso que alguna cosa no s’ha fet bé. Aquestes reflexions d’urgència i sense pressa no van contra ningú, tot i que espero que algú, a qui pertoqui, ho expliqui com cal. Cadascú la seva feina. Només són unes reflexions que miren endavant per no tornar a viure, demà, incidents com aquests. La Festa no es mereix un epíleg com el viscut.

Dilluns a les 5 de la matinada vaig deixar la plaça major. La vaig deixar en mans d’un responsable del meu equip i d’un tècnic municipal. La Festa havia anat molt bé. La Plaça havia estat una festassa i en vaig tenir la sensació exacte quan a mig concert vaig poder veure, des d’un balcó, la magnitud de la gent en festa. Els ho ensenyo a la foto. Vaig marxar de la plaça content, ho reconec, pel bon regust que em quedava de tot plegat – a mi i a la resta d’equip organitzador – no només d’aquest acte sinó del fet que la Festa Major 2012 havia sabut compartir molt bones sensacions. Me’n vaig anar satisfet. Els incidents de quarts de set de la matinada em regiren i em fan pensar que, injustament, la sensació que quedarà serà una altra. I penso sincerament, que és una llàstima.