Tinc 48 anys i aquest és el meu Manifest Unipersonal d’un matí d’abril de 2013.

VAN A PER NOSALTRES…

(Això no és un títol, és un estat d’ànim).

He deixat de treballar una estona per escriure aquest post. Una mala inversió deixar de treballar una estona? No, perquè mentre treballo, com cada dia, per guanyar-me la “ bossa”, “ells” em prenen la vida. Els escolto per la ràdio i sento que em manlleven la vida a trossets. A cop previsions que no es compliran.  Com a mínim això és el que sembla que intenten. Per això escric, per la vida. La meva i la dels altres. La que ens volen prendre. La que ens malmeten avui i ja avisen que ens malmetran demà. La que ens estan prenent i la que ja ens han pres.

Hi ha una diferencia entre el meu dia a dia i el dia a dia dels que manen. Dic manen, no dic governen. Demanar que ho fessin seria, segurament, demanar-los massa. I qui ens governa realment, em demano jo? Alguns que no coneixem i no volen ser coneguts emparats en la ineficàcia del sistema en qui haviem confiat la vida. La que ens estan prenent. I el seu dia a dia no té res a veure amb el dia a dia de la gent normal. Res a veure.

Escric fart. Tard. Cansat. Emprenyat. Confús. Indignat.   Estats d’ànim que, m’imagino, comparteixo calladament amb tanta gent normal com jo el dia que, “jubilosamente” es parla una vegada més de jubilacions més i més  tardanes ( haurem de pagar per jubilar-nos, oi?)  i cotitzacions més llargues i penoses i escrupolosament escrutades quan sigui l’hora de percebre-les. I que segurament, aleshores, podran denegar per falta de liquid o per algun defecte de forma.  No ens ho pagaran. No ho cobrarem. El defecte de forma serà, sens dubte, la nostra vida. Haver tingut una vida massa llarga contrariant les seves previsions. Llàstima, em sap greu malmetre les previsions d’un altre…

Què passa, doncs? Senzillament que van a per nosaltres. Són tan poc eficaços que només es veuen en cor d’anar a per nosaltres, que sempre hem estat aquí. Transparents. Ubicats. Disposats. Identificats. I qui som nosaltres?

Som els que ens llevem d’hora, ara i des de fa molts anys.

Som els que ens hem llevat d’hora durant molts anys i que ara ja no ens podem llevar perquè ens hem quedat sense lloc on anar tan d’hora. Ni futur on trobar-lo

Som els que hem treballat i treballem. Els que sempre cotitzem.

Som els que no especulem i els que, a més, consumim.

Som els que ja no tenim res. Ni casa.

Som els que tenim hipoteques per pagar de les cases que tenim per viure.

Som els que vivim a lloguer

Som els que tenim números vermells encesos al replà de cada final de mes

Som els autònoms, els assalariats, els funcionaris..

Som els que ja sabem que el passat “cotitzat” no ens garanteix el futur “cobrable”.

Som els petits empresaris i també grans  empresaris que ens hem dedicat a fer anar empreses on hi treballa gent.

Som els emprenedors, els que encara volem fer coses cada dia malgrat ells s’entestin en posar-nos les coses més difícils cada dia. Volen que deixem d’emprendre.?

Som gent del carrer

Som els que tenim famílies, valors, objectius. Som els que no robem i eduquem els nostres fills amb les mateixes actituds i conviccions honestes que ara, per primera vegada i en silenci, comencem a posar en dubte.

Som els que plorem, calladament, a casa morts de por.

Som els que mirem els nostres fills que ens miren i ens pregunten, i ja comencem a no saber què dir-los i no ens atrevim a dir-los que… el futur és mapa enllà.

Som els que no entenem que els rescats monetaris passin per davant i, a més, no serveixin per rescatar persones.

Som els que creiem en la justícia. Fins que un dia comencem a tenir un grapat de raons per deixar-hi de creure.

Som els que ens sabem honestament vulnerables, desemparats, desarmats.

Som els que trobem a faltar algun banc deixat caure. I algun banquer amb problemes per mala feina feta. Per dir-ho suaument.

Som els no violents. Els que llegim llibres i creiem en la cultura.

Som els que no som racistes i pensem que els nouvinguts, segur, ho tenen pitjor.

Som els que no sabem d’on ha caigut tot això.

Som els que just quan  escoltem segons quines decisions polítiques ja intuïm, des de la nostra ignorància plena de sentit comú, que són equivocades, inútils o directament perverses.

Som els que , i potser no ho semblava, també som o podem ser crítics.

Som els que no ens creiem que els que manen “temporalment” no puguin tenir  bons assessors en totes les matèries. O no se’ls escolten. He dit assessors experts, no partidistes.

Som els que pensem els que manen no volen escoltar assessors i experts que no siguin dels “seus”.

Som els que sabem, ara si, que podem no estar callats ni quiets.

Som els que, sense extremismes – por! – comencem a pensar, creure, comentar i fins i tot opinar que els polítics – en general, si, en general tot i que als polítics en general els faci tanta ràbia i por que parlem d’ells en general. Però és que hem de parlar en general perquè la realitat és que ells, en general, han permès, abraçat, acompanyat, instigat i fins i tot capitanejat el que ara està passant. En el millor dels casos sense més culpa que la incapacitat o la ineficàcia – en  general, doncs comencem a opinar i estar d’acord que els polítics, els governants, els responsables… no tenen ni la més remota idea del que s’ha de fer.

I quan això passa, només quan això es fa evident fins i tot per a ells aleshores i només aleshores recorren i pensen en…  qui?

En nosaltres!

Ens tenen agafats pels ous.

Però jo ja no me’ls crec. Ja he decidit no fer-los cas. Ni tan sols als que he votat. Perquè els que som com nosaltres sempre hem votat, sense dubte. No me’ls crec, no me’ls escolto, no me’n refio. No són de fiar. I començaré a fer el contrari del que em sembli entendre que diuen.Cotitzar el mínim, declarar el mínim, estalviar – dins els bancs – el mínim i fer-me un “outsider” dins del sistema. Un sistema que només se’n refia de nosaltres perquè sap que no li hem fallat mai. Hi hem estat sempre, hem recolzat sempre. Hem assumit sempre. Hem ajudat sempre, sempre, sempre… fins que ara començo a pensar que és l’hora no de dir que no sinó de fer-se l’orni i deixar de ser el blanc perfecte i fàcil del sistema. Van a per nosaltres i apunten finament i barroerament contra nosaltres.

Seguiran anant a per nosaltres mentre tinguem alguna cosa, vital, per donar-los. Van a per nosaltres però ara ja ho sabem i podem esquivar alguns cops esquivant-los a ells. Van a per nosaltres i per ningú més. Els altres  – tothom sap de qui parlo – fa molt de temps que són intocables.

I mentre escric aquest post un mati que he deixat de treballar una estona, dins de nosaltres ja n’hi ha 6 milions que són a l’atur. I són aturats dels nostres. I m’afanyo a escriure per por a que la xifra pugi – que puja – per moments. I pujarà

I penso que els que som com nosaltres i ja estan a l’atur, ja no són com nosaltres.

Nosaltres seguim essent uns privilegiats.

I només tinc dues idees clares:

Una:  Els que manen, no en tenen ni idea, no en tenen ni idea, no en tenen ni idea.

I només ens tenen a nosaltres i per això, van a per nosaltres.

Ens busquen. Preferentment vius.

Van a per nosaltres perquè només nosaltres podem refer tot això que ha saltat pels aires i està fent bocins la nostra vida. L’única que tenim, no ho oblidem.  Les nostres vides.

I la segona idea és d’instint de supervivència: Sortir corrents, sortir corrents, sortir corrents, sortir corrents…

Perquè, no hi ha dubte, van a per nosaltres

25 abril de 2013

PD: Gràcies a LaGeneral per deixar-me – excepcionalment – escriure aquest manifest a l’espai d’un bloc habitualment dedicat a la cultura i les arts escèniques.