el Blog de Pep Garcia
Consultor Artístic – Gestor cultural www.lageneralsl.com
A propòsit de serveis artístics 2.0
22 feb
Aquest serà un post curt. Ho sé. La meva condició temporal de ” malalt en sabatilles d’estar per casa” m’imposa no fer excesos. També em recomana no deprimir-me veient-les passar durant tres setmanes des de casa. Tres setmanes? Sembla una eternitat!. No és veritat. El cert és que auto-aplicant-me una barreja de resignació i emprenedoria he decidit acoplar-me, a les sabatilles d’estar per casa, un 2.0. I navegar milles. I és que, a veure si en temps del 2.0 no pot acabar essent una benedicció del cel haver-te d’estar unes setmanes a casa? Doncs això, que aqui estic, aïllat, si, però tranquil – també – esmerant-me en fer i posar a punt totes aquelles coses del 2.0 que el dia a dia atrafegadissim no et deixa. No ens deixa. El perfil digital, les xarxes, les webs actualitzades, el blog al dia, els links, els portals. el SEO,els mails… Hi ha un munt de coses a fer quan sembla que no tens res a fer. I penso en tants i tants perfils digitals d’artistes que s’han de posar al dia i reivindico – ara m’estic vénent – la meva disposició professional a prestar aquest servei. No només ara que no puc sortir, sinó després. Sobretot després. Perquè realment és un dels serveis que els “operadors- facilitadors” artistics com jo podem fer per als artistes. Vetllar pel seu 2.0. Res, que ja he avisat que el post seria curt perquè un, en sabatilles, no dóna per gaire més. És mentida. Dóna per molt més. Que és el que estic fent. Ho veuen? Clar que també hi ha les coses que et perds. Aquest any no podré anar a FETEN una de les grans fires europees de teatre familiar que aquesta setmana es fa a Gijón i no sé si estaré en condicions per anar d’aqui a 15 dies al SIMBA, a Madrid, una gran trobada de professionals dell sector on hi fan un parell de seminaris que trobo interessants i, per descomptat, uns quants dies sense veure espectacles en directe. I parlant d’espectacles, que no se’m passi que només aquesta menció que faré ara ja justifica un post: Felicitats, moltes i extravagants a la cia de clowns/ comediants ” Los Excénticos” per aquest Premi Nacional de Cultura en l’àmbit de Circ que els acaben de concedir, en concret pel seu espectacle ” Rococó Bananas”. Són, és veritat, uns artistes especials. Amb una tendresa i una capacitat – excèntrica – d’humor que val la pena. Recordo perfectament com – de qualitat – i quant – de quantitat – vaig riure veient actuar aquest trio de clowns que no es rendeixen i que ténen quelcom que els fa autèntics. Molt autèntics. Felicitats.
I jo, mentre em duri la pneumònia real, seguiré aquests dies navegant per l’inesgotable món virtual del 2.0. Hores d’ara ja dec fer, fins i tot, una mica d’enveja. Oi?
La Foto és, és clar, de Los Excéntricos.
A l’Internationale Kulturbörse Freiburg
2 feb
He anat a Freiburg a l’Internationale Kulturbörse Freiburg. O sigui, un mercat, una llotja d’arts escèniques. En la seva 23ena edició i amb més de 300 stands és una trobada important pel volum i per la repercussió en el mercat local. Local vull dir, clar, l’alemany. Hi he anat a prendre mides. Cal prendre mides abans de planificar futures accions amb artistes d’aquí. Una visita que fa temps que tenia pendent. Ubicat dins un gran pavelló firal, als afores de la ciutat, el “kulturbörse” és un punt de trobada. I de negoci. L’acció als estands es combina amb uns quantes actuacions – showcases – en directe al mateix recinte. És un estil que a mi, personalment, no em convenç aquest de l’actuació per a públic – només – professional, però és un model que segueixen també d’altres trobades. Està clar que, sense públic, no pots arriscar-te a presentar segons què i per tant cal mesurar bé amb quin espectacle t’hi pots presentar i amb quin no. Allà m’hi he trobat – com a tot el món – catalans. En aquest cas aixoplugats sota el paraigües institucional del Catalan Arts – aprovo que sigui aquest un dels papers de la nostra administració – un grapat de cies catalanes hi han anat a mostrar-se i a vendre’s. Ben fet. Destaco la cia La Tal que repeteix presència després d’haver triomfat l’any passat amb el seu incombustible “Carilló” enguany hi presenten ” Les fotografiers” i també el virtuós dels malabars Sebas, que prova sort enguany. Els desitjo sort. Dins la gran varietat d’estands em fixo que hi ha bastant treball de creació pròpia a l’hora de muntar-los. Vull dir que es defuig un xic del típic stand modular. Això aporta visibilitat i – intenta – captar l’atenció del visitant-professional. Pel que fa als continguts denoto un augment de les propostes artístiques de petit i mitjà format. Sense dubte, la situació econòmica demana propostes “econòmiques”. Aquí ens tocarà – ens toca ja – fer el mateix. Ara mateix no hi ha opció. Caldrà veure l’evolució d’aquesta tendència que no acabi empobrint més del compte el panorama i saber trobar l’equilibri entre els – molts – productes petits però de qualitat i –alguns – productes grans però que siguin també de qualitat. Que no sempre ha estat així. A Freiburg hi he vist una deliciosa creació dels sempre sorprenents Théatre de la Toupine, amb “un vache de Mànege”, una recreació d’una granja, que espero poder veure aviat en algun certament català. I com a cosa insòlita – d’aquelles que només et trobes a les fires – vaig gaudir d’una minúscula acció a càrrec de Le grand theatre mecànique, Les ateliers de Nino. Una acció per a només deu espectadors, convenientment situats dins una carpa mínuscula i circular on, un cop a dins i mirant a través d’unes curioses finestretes podiem ser ” voayeurs” d’excepció d’una mini-reproducció d’un teatret tipus liceu amb tot els seu públic. Una filigrana mecànica que ja va ser al Festival Trapezi el 2008 Torno de Freiburg amb notes preses per saber recomanar què i a qui dins aquest procés imprescindiblement necessari i gens fàcil de la internacionalització. Una prioritat.
A Freiburg gairebé plovia estàvem, al migdia, a -1º. les iaies van en bicicleta i, als cafès, els avis fan anar els seus iphones. Jo m’hi vaig perdre una estona buscant una plaça on hi havia estat fa més de 20 anys. I la vaig trobar. És el que té la vella-bella Europa. Com si fossis a casa. Però fora de casa. Tot això, a propòsit de la internacional(-itat.) necessària.
A la foto el bonic Carilló de La Tal.
Un segle de circ amb Paulina Andreu Rivel Schumann
25 gen
Ahir vaig ser a la inauguració, a _RTS S_NT_ MÒNIC_ a BCN 
de l’exposició ” Un segle de circ”, dedicat a Paulina Andreu Rivel Schumann. Filla de Josep Andreu, ” Charlie Rivel”. Aneu-hi. Si, aneu-hi i descobrireu un tros de la història del circ i dins de la troballa, segur, us quedareu enlluernats per aquesta artista, que fou gran acròbata, equilibrista, ballarina, cantant, intèrpret musical i que dins el prestigiós circ Schumann s’inicià en l’art eqüestre fins a esdevenir la indiscutible número u de les amazones europees. Escric aquest post poques hores després d’haver-me quedat bocabadat per unes imatges dels anys 50 i 60 – presentades dins d’un exquisid racó en forma de pista màgica de circ -on Paulina Andreu Schumann llueix destressa, encant, estil i totes les virtuds que li pogueu demanar a un artista des de tots els punts de vista. I dimarts, mentre jo em mirava el glamorós passat a través de les projeccions encertadament escollides pels comissaris de l’exposició – Jordi Jané i Raffaele De Ritis – asseguda al meu costat, Paulina Andreu Schumann – als seus 90 anys – compartia vetllada amb nosaltres, amb tothom i mantenia aquella presència que només es té quan es té. I aquest és el cas. Un tros viu de la història del nostre circ. Un llegat que aquesta exposició posa de manifest i en agradable evidència i que, ara que el circ a Catalunya està en plena fase d’efervescència – també institucional – recuperació, formació, creació i en ple moviment per tots quatre cantons, ens ajuda a tenir present que tenim passat. Escapeu-vos i deixeu-vos caure sense xarxa i sense por, sense recança, sols o amb familia. Hi podeu anar fins el 8 de maig. L’espectacle, en aquest cas l’exposició… sempre és a punt de començar.
Cultura, oci, entreteniment…
18 gen
Jocs de la cia Tombs Creatius
Resulta que no és el mateix. És clar. Són coses que s’assemblen, si, però no són la mateixa cosa, ni serveixen per al mateix. Encara que de vegades ens arribin a confondre.
Ahir em em van trucar per si volia anunciar-me en una plataforma nova de continguts culturals. Ara està de moda això de les plataformes virtuals. Interessat com estic en la comunicació i en la difusió i en la creença absoluta que és necessari explicar-te vaig demanar que m’enviessin una mostra. Quan l’he rebut he vist que es tractava d’una plataforma – anuncis – de productes d’oci. I d’aqui em ve re la reflexió. A mi segons què no m’interessa gens. Sóc dels que penso que tota la cultura porta implicit l’oci – amb moltes variants – però que no sempre l’oci comporta valors o continguts culturals. També ahir, dinant amb 3 emprenedors va sortir – oh casualitat ! – el mateix tema i en la tertúlia vam incorporar-hi el concepte “entreteniment”. Aqui la cosa es complica alhora que es simplifica. M’explico:
La cultura entreté, però no només això. L’oci entreté – o ho intenta – i de vegades ho aconsegueix i de vegades no. De vegades, res de res. L’entreteniment de vegades, despista. Això mateix, entreté per tal que deixis de mirar cap a d’altres llocs. L’entreteniment de vegades és buit. L’oci de vegades és superficial. I, és just dir-ho, de vegades la cultura és un pal. Quan l’entreteniment i l’oci ténen rigor, pertanyen al camp de la cultura. Dic jo. Quan no en ténen, aleshores a mi no m’interessen gens. De la mateixa forma, i aqui vaig al meu terreny, quan hi ha espectacles que no aporten res o que el que aporten és absolutament prescindible i manifestament reprobable, aleshores tampoc m’interessen. No, no sóc un elitista. Això es nota. Durant molts anys he comprovat com el públic s’empassava estoicament autèntiques pífies escèniques sense dir res ni, per educació, protestar i en canvi en el mateix instant que han tingut al davant una bona proposta, una proposta de qualitat, han aixecat el cap i amb alegria han dit: ” avui sí que està bé això”. Que per sort i pel que es veu el paladar fi el podem tenir tots, fins i tot sense saber que el tenim.
La cultura m’interessa, l’oci m’inquieta i l’entreteniment em fa dubtar. Per això demano que els espectacles siguin bons, que estiguin programats allà on cal i que no siguin utilitzats per – només – entretenir en llocs on no caldria. Està clar que els espectacles als centres comercials són usats com a reclam. Jo, el que demano aleshores, és que dels espectacles no se’n faci un mal ús. Un bon espectacle en un mal lloc o en un mal moment, és una patada a l’estòmac. Quan programes en clau de cultura t’hi mires, tot i que també pots equivocar-te. Quan programes en clau d’oci, només d’oci, no t’hi mires ni amb el què ni amb el com. Per això em trobo coses pretesament artístiques que són autèntiques bazofies que atempten els sentits. La cultura té sentit del ridicul. L’oci no. L’entreteniment no ho sap, encara. Jo, per si de cas, em moc amb peus de plom en el món de l’oci, procurant escollir molt i molt bé aquells productes culturals que si que poden encaixar, sense espatllar-se, en aquests hàbits tan vinculats al consum. També sóc cautelós quan em demanen, només, d’entretenir. Arrufo el nas. I trepitjo fort quan el que volen els nostres clients són propostes amb contingut, amb valors, amb acabats i amb tots aquells elements que no es veuen però que fan que quan has acabat de veure un espectacle dius: ep! això és bo.
Centrats en la cultura intentarem no sortit gaire mal parats en l’inevitable maridatge amb l’entreteniment. I, si pot ser, empaltar l’entreteniment de valors , d’emocions, de cosetes d’aquelles que les coses ben fetes ens transmeten, ens aporten, ens regalen. Ei!, si pot ser!.
La Imatge és d’un dels jocs de la cia Tombs Creatius. Entretenen, aporten valor i són, en si mateixos, autèntiques creacions artesanals i artístiques.
Artistes: Us podem ajudar per demanar ajuda
11 gen
Any nou convocatòries noves. Això vol dir noves portes – o finestres – que s’obren, noves oportunitats d’accedir a ajudes, plataformes o suports que ens acabin de donar el cop de mà que ens cal per acabar – o engegar – una producció. Perdó, m’he equivocat, per engegar no, perquè una producció no la pots engegar, només, si t’arriben els diners. El cert és que has de tenir decidit tirar-la endavant tant si arriben les subvencions com si no. I més que serà així a partir d’ara. Tenim preguntes per fer-vos per si en voleu saber les respostes. Hi heu pensat? Teniu a la vostra agenda el calendari de les convocatòries? Teniu pànic escènic a la redacció del projecte? Sabeu quins organismes convoquen ajuts? Sabeu com funciona la convocatòria de Cultura en Gira? Sabeu què ofereix el Conca? Sabeu si el vostre perfil o el vostre projecte encaixen amb les bases de de cada convocatòria? Teniu clar què us pot aportar l’ICIC? Sou dels que us desquadren els números a l’hora de justificar el pressupost? Sabeu quines eines us posa a l’abast Catalan Arts? Us heu fet el vostre calendari per anar a FIres i Festivals? Massa Preguntes? Només són la base de les respostes que tenim a punt per donar-vos. I és que en aquest post us volem dir, realment, una cosa molt simple i és que us podem donar un cop de mà en la gestió per sol.licitar ajudes. Nosaltres en diem ” PLANS DE SERVEI“. I us gestionem o us ajudem a gestionar allò que us pot ser més carregós. Tan simple i tan complex com això. I sigui com sigui… que les ajudes, les subvencions i el recolzament us acompanyi. I si ens necessiteu, ja sabeu on trobar-nos. A La General. o dir-me coses pel facebook
(A la Foto, els peus de Manolo Alcántara, passant el cable.)
M’agrada & No m’agrada
28 des
M’agrada que es programi per Nadal. No m’agrada que es programi qualsevol cosa. M’agrada que es pensin parcs de Nadal. No m’agrada que es facin parcs de Nadal sense pensar. M’agrada que hi hagi espectacles als parcs de Nadal. No m’agrada que, als parcs de Nadal, els espectacles siguin un farciment del guirigall i no hi hagi forma de gaudir-los. M’agraden els esponsors. No m’agrada quan els sponsors s’ho mengen tot. M’agrada el seny. No m’agrada el tot s’hi val i amb els nens no es juga. M’agrada, és clar, que per Nadal i festes s’instal.lin circs. No m’agraden tots els circs. No només consulteu sinó que, si pot ser , trieu i trieu bé. M’agrada l’home dels nassos. No m’agrada que l’home dels nassos estigui mig oblidat. M’agraden els tallers creatius. No m’agraden els tallers de… qualsevol cosa. M’agraden els inflables. No m’agrada quan només hi ha… inflables. M’agrada el tió i el caga tió. No m’agraden tota aquest exèrcit de pares nadals escanyolits amb què el comerç ens espera pels carrers. M’agraden els pastorets, però m’agradarien més si no fossin tan llargs. Per Nadal m’agrada anar a un bon teatre en familia a veure un bon espectacle, mireu les cartelleres i trieu bé. No m’agrada que la gent no sàpiga ni que va a veure. Ni per Nadal no tot és bo, encara que ho sembli. M’agrada diferenciar l’oci de la cultura. No m’agrada que de vegades no es vegi la diferència. M’agraden les Nadales. Però no m’agraden tot el dia. Ni tota la nit. M’agrada el Nadal però si s’hi programen coses boniques i es programen bé, encara m’agrada més.
EL dibuix és de Toni Ortiz, fet en directe a la gala ” una nit per recordar” de Santasusana Assegurances al Teatre Kursaal de Manresa el dia 23 de desembre de 2010.
L’espectacle, sempre, en viu i en directe
21 des
Una reflexió en veu alta, perdó, en veu baixa. Baixa? Si, per no molestar. Per no molestar qui? Per no destrorbar els artistes i els espectacles que estan representant en aquests moments. I és que resulta que en aquest món tant i tant 2.0 i virtual, els espectacles continuen fent-se en directe. Sempre en directe. Concerts, audicions, circ, màgia… allò que es fa és únic i efímer. Irrepetible. I fins i tot fent el mateix mai no ho és del tot. L’espai, el públic, la temperatura, l’hora les ganes… tot juga – a favor i en contra – per fer que un espectacle vagi bé. O malament. I perquè ho dic això? Doncs perquè només veient-los en directe puc saber realment què en penso i a qui els puc recomanar i on no. Els veig en directe i els puc explicar, ” vendre”, aconsellar… contractar. I m’agrada que sigui així perquè aixi, malgrat els avenços i la tecnologia, continuo tocant de peus a terra. Continuo pendent de les emocions. I la tecnologia, si, la faig servir – i tant! – però els videos, els clips, els tracks, els youtubes, els faces… només em serveixen si tinc el directe al cap. De vegades un bon clip, un bon mail o una bona explicada em fa córrer per anar a buscar el directe. Segurament deu ser aixó el que, realment, volia escriure. Que vaig a buscar i a veure els espectacles com el primer dia i que encara m’emociono quan noto que allò que m’estan explicant està realment bé i pot servir per a projectes futurs, per a clients de sempre o per a nous sol.licitants. M’agrada saber-me al dia i en directe. I no falla. Quan ho has vist, ho has vist. Si, deu ser això el que els volia explicar. Ara fa poc mes de 2 mesos una nit de dissabte vaig córrer a Figueres a veure uns mags. M’ho havien explicat i m’havien convidat i el meu instint em va dir que l’escapada valdria la pena. Són zootroupe, i són molt bons.Ara ja en puc parlar, ja els puc oferir, els puc contractar. Quan els veia, en directe, pensava – alhora que gaudia – és així i només així que puc fer la meva feina. I és per això que estic al servei dels clients. En directe. I, la veritat, és que em fa feliç. Si se’m permet.
Le sort du dedans. Un espectacle-regal per al vostre ‘interior’
13 des
La carpa és petita ( 200 espectadors) i tot és pulit, molt, molt pulit. Hi entres i la sensació d’endinsar-te dins de no saps on t’envaeix sense traumes. Al contrari. Ets dins i t’hi sents bé. Tot ho indica. L’Espectacle? Poesia en moviment. Habilitats amb emoció. Discurs sense argument. Humor. Humor d’aquell tant i tant bo. Destressa. I un cavall que fascina. I dos actors? acròbates? Clowns. I un músic que hi posa el contrapunt. I la melodia.
Éssers amb molta tendresa que al capdavall no et deixen sol ni un moment. Perquè tu ets a dins amb ells. I la resta és fora. Ells són Blai Mateu,Camille Decourtye i Thibaud Soulas. La cia és Baró D’Evel. Ah! i el cavall es diu Bonito. L’encertat titol ” Le sort de dudans” ( el destí de l’interior) és un regal pels sentits, per les emocions, per les coses ben fetes. I la carpa, instal.lada fins al dia 19 de desembre a la Plaça Margarida Xirgu dins la programació del Mercat de les Flors. Jo, i és una opinió personal transformada en recomanació, no m’ho deixaria perdre. El vostre esperit ” de dins” us ho agrairà. Paraula.
Sense intermediaris
29 nov
Vaig a comprar i, mentre faig cua, em llegeixo un bonic rètol que marca el valor i el què de l’establiment: ” Sense intermediaris”.
Estic a punt de deixar la cua. Em sento assenyalat però recapacito i veig que no és una acusació. És un fet. Ells – del ram de l’agricultura- han decidit vendre’ns directament els productes i no caure en mans dels… intermediaris… que només encareixen el preu i no aporten res al producte final.
Segueixo sentint-me malament però com que la cua és llarga aprofito per reflexionar. Sóc un intermediari? No faig res més que augmentar el preu sense aportar valor afegit? Els meus clients se’m volen saltar? Els meus proveïdors – els artistes – se’m volen estalviar?
Tinc respostes per a algunes d’aquestes preguntes i algunes no m’agraden del tot aixi que, mentre la cua avança, aprofito per fer-me una autoanàlisi d’urgència:
No, no sóc només un intermediari. De fet em sembla que decididament no sóc un intermediari. No m’hi considero.
Sóc un mediador. Si, amb això ja milloro, però, tinc valor afegit?
Si. Sóc un mediador capaç de fer que dues parts que es busquen però que no acaben de saber que es busquen concretament, es trobin. I tinc valor afegit? I tant! Sé per l’experiència de més de 20 anys en el sector el que necessiten els clients i sé on puc trobar els artistes. I sé què fan i com. És més, puc aportar coneixements als uns per acabar treballant per als altres.
I els uns i els altres, volen prescindir de mi a la mínima de canvi?
Hauria de trucar en Darwin i potser en proposaria alguna teoria evolutiva que m’indicaria el meu lloc – efímer – dins la cadena de la vida però no més efímer, en tot cas, que el de la resta de professionals mortas. Per això continuo fent-me la pregunta mentre se’m acaba el temps perquè la cua avanaa irremisiblement cap a la caixa. Volen prescindir de mi?
Si els explico el que puc fer per ells no. I em poso a escriure frenèticament – al darrera de la llista de la compra – els meus valors i les meves aptituds:
Tinc energia.
He vist i veig molts espectacles
Tinc criteri per saber els que estan bé o els que no.
Sé coses del mercat i dels circuits i tambe dels canals de venda.
Puc donar consells ( ara en diuen consulting)
Sé a quines portes trucar.
Tinc experiències en produccions, muntatges i organització
Soc… Sóc com un aconseguidor. Un facilitador. Una ajuda externa que pot fer que una cosa sigui més fàcil
Conec el sector
Tinc idees
Estic al dia
I és una llàstima que hagi escrit la llista de la compra en un paper tan petit perquè ara mateix no m’hi cap res més.
Ja em toca. Em pesen els productes, em diuen l’import, pago i marxo. Abans de sortir faig un cop d’ull al rètol de l’establiment i li faig l’ullet i una reverència.
Arribo a casa i després d’haver endreçat la compra escric al meu blog:
Sóc un mediador que pot ser-vos útil. La meva ajuda us pot ser d’ajuda. El meu criteri el poso al vostre servei. I el meu servei, amb criteri. També al servei dels clients – programadors i organitzadors que que, de vegades, saben el que volen però no saben on trobar-lo ni si el que trobaran – a la xarxa – és el que estan buscant. Sóc un aconseguidor. De projectes, de productes, de pressupostos. De gestions. Podeu comptar amb mi sense de deixar de comptar amb vosaltres. Sóc un facilitador, perquè us puc fer més fàcils les coses. Ah i a mi també m’agrada treballar ” sense intermediaris”. Directament, amb vosaltres.
Gràcies a tots els que feien cua amb mi que m’han regalat tot aquest temps per pensar.
A propòsit de Cultura en Gira
10 nov
Escric aquesta entrada sense saber pràcticament res del grups que han”entrat”o no en el programa “Cultura en Gira” dels propers mesos que promou la Generalitat. Ho faig expressament perquè no vull parlar de casos concrets sinó del cas en general. Quan es produeix la tria, que comporta unes avantatjoses condicions econòmiques de contractació per als grups escollits, es fa bé? Es tria bé? El procés és clar? Els paràmetres són universals? Francament, i ho dic sense ànim d’anar contra ningú en concret, diria que no. La virtud d’una proposta com ” Cultura en Gira” és que serveix de Plataforma per a triar i programar. Moltes propostes que arriben amb l’afany de ser escollides. El defecte és que el procés que crida i selecciona no és clar. És net però no és clar. Cultura en Gira apel.la a la tria que els municipis, uns quants, fan sobre intencions de contractació. Després surt el top ten. Els que hi són, bingo! han tingut sort i tindran una oportunitat de fer bolos amparats pel suport econòmic. Els que no hi són senten, d’entrada, una sensació d’haver estat exclosos de no sé sap on. Però si que se sap. Qui contractarà un grup al 100% del cost poden contractar d’altres propostes pagant-ne només el 60%.
El defecte de Cultura en Gira, penso, és que s’ha pensat prou bé la primera part del procés i no s’ha donat prou voltes a la segona part, la tria i el top ten final. Per a mi, per al meu gust professional, convindria quedar-nos en les virtuds del programa i allunyar-nos del que el fa dolent. Una crida, una selecció rigurosa per tenir només companyies solvents i de professionalitat contrastada – aqui si que demanaria un rigorisissim criteri – i després, presentar tot el catàleg deixant que els compradors/ programadors, els Ajuntaments, puguin triar sabent que tot allò presentat és subvencionable.
I si de cas, si es vol reforçar algun gènere, es podria crear propostes especials que vagin encaminats a potenciar coses que, per si soles, no es programen. Però com un”pack especial” dins el programa.
No, no crec que ” Cultura en Gira” hagi d’acabar amb una tria que ni s’enten ni s’explica. No, I em sap greu que un bon programa que ha de generar i estimular creadors i cies, se sàpiga amb certesa que generarà decepcions cada vegada que es presenta.
I, si no, que em diguin, a mi i a tothom, com es fa la llista. No em val dir que és el que trien els Ajuntaments perquè la majoria fan la seva tria amb la llista final triada. Cultura en Gira? Si gràcies, però amb retocs. No em convenç del tot quan l’administració s’acaba reservant el dret d’admissió. Ja sé que no és aixi. Però ho sembla.
Avui, dijous, s’han començat a saber els que han ” entrat” i els que s’han quedat sense entrar. Hi haurà decepcions. Caldria acompanyar-les amb explicacions i amb criteri. Si no, no Gira. S’encalla.
