És dimarts i plou, i mentre plou penso que no em faria res mullar-me. Sempre m’ha agradat, en tots els sentits. Plou sense retallades, penso, i amb el soroll persistent d’aquesta pluja insistent que espero que no faci mal, els bassals i els petits rierols de pluja em duen a pensar en la manifestació de dilluns en contra de les retallades a la cultura.  És clar que no estic d’acod amb les retallades! Però reconec que no em sedueix el concepte manifestació. Els de la Cultura hauriem hagut d’inventar-nos una altra forma de protestar. Especialistes com som en dissenyar i planificar espais d’emocions, aquest de dilluns que hauria de ser no només el nostre sinó el de tothom, no em convenç amb format ” mani”. I qui el durà el megàfon? Tant se val, no és aquest el punt essencial. L’essència és que no s’hauria de retallar una de les activitats que, profundament, és – i ho ha de ser més encara – motor de recuperació i d’innovació. Apostant per la retallada, els que la fan com la fan li neguen a la cultura aquest rol imprescindible – més encara en temps de crisi sistèmica – d’eix clau per fer i refer una societat que necessita la cultura per seguir essent. La cultura no és un accessori. No és un plus. No és un complement.  No és valor afegit que es pugui desafegir.  És quelcom vital sense la qual la resta d’esforços per redreçar economies i sistemes de producció no tenen cap mena de sentit. Al costat de la pluja d’avui, que a mi com que m’agrada em duu a l’optimisme vital, i que avui ens regala la natura, la xarxa 2.0 em fa un altre regal: He llegit l’article de reflexió i d’explicació de dimissió del director teatral i artístic Jorge Picó. ( fins ara director artístic del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú)  El llegeixo i m’alegro i m’entristeixo, alhora, de tanta raó com té i de com ha sabut explicar amb paraules entenedores i tangibles i pràctiques  un seguit de conceptes culturals de ” per a què serveix la cultura” que ens pot ajudar a tots a tenir algunes coses més clares. Perdó, que acabo de dir, la majoria dels que traginem amb cultura ja ho tenim més o menys clar!. Fem que arribin aquests missatges allà on han d’arribar, aquells que posen ènfasi, de vegades, en les teories i en els pronunciaments i que a l’hora d’aplicar semblen abduits per un mar-oceà sense visibilitat ni perspectiva. Gràcies Jorge Picó, per aquesta reflexió planera i gràcies a la pluja que cau i cau i em reconcilia amb el món natural en uns dies que, certament, el món natural – i miro al Japó – ens ha fet una trastada. I als de la Cultura – jo inclòs – protesta, discurs i lucidesa per saber incidir i per no caure en gestos estèrils. Ei, si pot ser.

La foto és del mestre Buster Keaton,al seu cèlebre film  “El maquinista de La General”. ( 1927) Ens calen, més que mai,locomotores en marxa