Són dies de pre-campanya municipal i he anat a un debat. Un debat amb els candidats sobre… txan! Cultura. A la meva ciutat i a 18 ciutats més del meu pais han convocat un debat simultani, organitzat  sota el paraigüa del l‘Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya ( APGCC). Mentre hi vaig penso… Una bona idea. Un bon tema. A veure si també tindrem un bons convidats?. La meva resposta en sortir del debat és…. Us la dic al final. La meva ciutat és una ciutat mitjana  del mig de Catalunya. Sé que les preguntes intentaran no ser inconcretes amb l’esperança que,en les respostes, no es pugui fugir d’estudi. Faig aquest relat a partir, només, del que vaig viure en directe a la meva ciutat però que, després, en intercanvis amb d’altres persones que han assistit als altres debats crec que no s’allunya gaire del que està passant arreu. Absències: A la meva ciutat el PP no hi va ser. Després em comentarien que, a debats sectorials ells, no hi van. Doncs ja trobo que és un posicionament bastant clar, tristament, sobre el què en pensen de la cultura. M’ho apunto pel dia 22. La resta de candidats – 9 en el cas de la meva ciutat – van ser educats, si, van intentar ser constructius,si,  van posar bona cara, si, però en general no van passar del rebedor. Què passa amb la Cultura? Que els politics – locals en aquest cas – no se la prenen seriosament. No la coneixen prou, no se l’estudien prou i proven de passar amb el que saben d’oïdes. I què en  saben? Una mica de subvencions, una mica d’entitats, una mica d’equipament, una mica de voluntat, una mica de participació i una mica-molt entre tots ho farem tot. La cultura se la miren com un poti poti. La culpa d’això és que alguna vegada ja fa temps algú, amb argument, va dir públicament, que la cultura ho és tot. I tenia i té raó. Però els nostres responsables s’han quedat amb aquesta idea vaga i genèrica  de la cultura que els permet no afinar, no planificar, no apostar i, si pot ser, no fer i deixar fer ( en el millor dels casos). El debat va ser superficialment amè, amb poques xifres damunt de la taula, amb alguna picabaralla sobre un equipament en concret  – que ara és tancat – per si  cal rehabilitar-ho o enderrocar-lo per fer un espai nou. I sobretot amb um sostre baix. Els discursos van ser tous i genèricament universals, amb algunes pincellades – si, hi van ser – d’un parell dels candidats que demostraven tenir més coneixement i més reconegut i més ambició. Espero que no sigui només ambició electoral. També va acompanyar durant tot el debat l’ombra de la precarietat que ens tocarà viure – no n’hi ha ni cinc al calaix –  i l’argumentari – d’Iniciativa en aquest cas – que la solidaritat i la sostenibilitat i uns quants ítems més acabats en “tat” han de ser, ara, el discurs principal. Com si la Cultura no fos, precisament, un dels grans instruments per a la igualtat. Va haver-hi referències a la manca de diners, és clar, però cap argumentari sòlid que defensés, amb coneixement de causa i amb perspectiva de futur que una ciutat Cultural és una ciutat més rica, que en temps de crisi cal buscar motors i que la Cultura és, sobretot, un motor i no una rèmora. Algñu va dir que la Cultura és una inversió i no una despesa. Endavant, per aqui es comença. Al debat de la meva ciutat es va parlar una mica, també, de la Festa Major – una festa que està en llista d’espera per entrar a la Unitat de Cures Intensives – es va parlar de les entitats i del teixit associatiu o civil  sense explicar-ne massa què se’n espera d’ell i què pot esperar aquest teixi de qui governa i… poca cosa més. Ah! si, un dels candidats va resultar ser un frikki – amb bona voluntat, si, però un frikki – que, la veritat, amb la sola presència i sobretot amb les seves “florides” intervencions, desmereixia del tot un debat que, tractant-se de Cultura, hauria de tenir un nivell, una profunditat i un recorregut que no el vaig veure. Continua essent la Cultura una de les grans assignatures pendents. Els politics, quan es tracta de Cultura, no hi van per nota. En tenen prou amb l’aprovat justet. I així ens va, com a ciutat, com a comarca, com a pais… Justet.

Quan penso en els politics i en la Cultura, no sé perquè, se’m apareix el funambulista. Però no és just, al funambulista li va la vida. L’equilibri li dóna el futur. El politic fa equilibris, si, però no s’hi juga res.  Ah si… el vot.!

La foto és de la portada del llibre ” Traité du funambuliste” ( Actes Sud, 1997), de Philippe Petit. ( el primer home que va passejar-se entre les Torres Bessones de NY, el 1974)