Avui he aturat una venda. Això sol ja hauria de ser noticia. En temps de crisi he aturat una venda!. Si. Després d’haver fet la recomanació prèvia al client, quan he parlat amb l’artista per tancar preus m’ha dit que el seu preu era net i que nosaltres li haviem d’afegir el %. El que deia, he aturat la venda. No puc vendre un producte – perdó, un espectacle – que té 2 preus.  El que dóna l’artista i el que dono jo, el promotor, el venedor, el ( ami no m’agrada el nom )  “representant”.  Un artista que dóna preus nets, sense” %  inclòs “per als professionals que intentem vendre el seu espectacle, és que no vol treballar amb promotors. I té dret a fer-ho.  Cap problema. Però aleshores no el podem vendre. No el podem recomanar, no el podem promocionar. En un moment de l’era mundial en què definitivament el que és global i el que és local han decidit – potser perquè no tenien més remei – anar del bracet, tothom a de prendre’n consciència i prendre decisions amb criteri.  El dilema no és nou. Fa temps que artistes i promotors no acaben -no acabem – de trobar el punt comú. El famós  ” %  ” que tanta nosa fa resulta que fa nosa a tothom. A l’artista perquè li resta. Al client perquè li suma i al promotor perquè el posa en una tesitura d’endur-se una part que no li correspondria. El món seria millor sense promotors pel mig. Pot ser si.  Aquesta és una de les raons per les que jo estic ” sortint del mig” i estic ubicant-me en un altra àrea de joc.  Per oferir serveis tant als clients com als artistes sense tenir aquella sensació – professionalment desagradable i humanament incòmoda – de ser al mig. No, al mig no. Convido a artistes i clients-programadors, si teniu curiositat, per consultar on ens hem ubicat i què podem fer. No el vull un ” % ” que ningú vol. La meva feina té un valor que no és mesura en fraccions sinó en enters. Però al que anàvem, això no treu que continuo convidant els artistes a que facin números de producció i de  venda al públic de les seves creacions i que quan els facin pensin que el ” famós %” no és un cost. És una despesa que els treu feina i els pot aportar més feina artística. Aixi doncs, també és una inversió. I mentrestant, quan algú em diu que en el seu preu el ” % ” no està inclòs, jo no m’ho agafo pas com a res personal però ho entenc perfectament i  em sento exclòs. I busco d’altres coses. Mentrestant hauré de pensar què faig i que li dic al client. Li busco un altre espectacle? Li aplico el  famós ” % ” per damunt del preu que m’ha donat l’artista? Faig la meva feina de franc?  Li dono directament el nom de l’artista per tal que el contracti directament?  M’assec en una cantonada i predico al desert? És aquesta una reflexió per ajudar a quantificar.

A la foto – no, no sóc jo – sinó un autèntic ” speak corner “al Hyde park de Londres. De vegades et sents una mica predicadpr enfilat dalt d’un tamburet. Però sempre pot haver-hi algú que t’escolta.