Dues reflexions de feina mundanes i un recordatori per la Julieta…

Toros o feina? Com tothom vaig estar uns dies ” distret” amb el referendum aquest que es va fer a Extremadura.  El meu procés va ser: Quan vaig saber la resposta – que guanyaven els toros – em vaig esverar. Després vaig veure que m’havia d’esverar no per la resposta sinó pel fet que haguessn fet la pregunta. I aixo encara ho penso ara. Tenim politics que, en no tenir-ne ni idea, llancen el plat al vol a veure qui el trenca. Mal fet. Politics porucs sense criteri. Després vaig canviar la meva opinió i em vaig posar de part… del toros. M’explico. 15000 euros ben invertits en la celebració d’un esdeveniment – no entrarem ara en si els toros són o no són cultura – que acabi generant riquesa, treball i noves oportunitats segurament em semblarà més bé que repartir-los aixi, sense cap pla.  Els que creiem i defensem que la Cultura és motor i generador de riquesa ho diem de veritat. Ara, això si. fent-ho bé, i convertint, de veres, l’acte en una autèntica oportunitat de generar negoci, riquesa, treball i expectatives. Queda dit

Espectacles i circuits. L’altre dia vaig participar via twitter en una sessió de treball organitzada per la TTP sobre els continguts dels espectacles que es fan per a públic familiar. La idea de la trobada era analitzar i posar en comú de què van els espectacles i perquè toquen els temes que toquen i si això està bé aixi, o no. El cert és que part del debat va derivar cap a un altre aspecte que a mi em sembla més preocupant: Mentre les cies professionals d’espectacles familiars s’esforcen per crear productes amb cara i ulls i bons arguments i bons acabats i bons treballs actorals… la mitjana d’edat del sector dels espectacles familiars baixa estrepitosament. És el que es coneix com la síndrome dels ” cotxets de nadons al vestibul”. Les families són cada cop més precoces a l’hora de dur els seus infants al teatre. I els “nens” a mesura que es tornen “nois” es mostren cada cop més  precoços en abandonar els teatres de públic familiar. El continent, el circuit, el qui comunica, el qui programa té un problema que caldria posar-se a resoldre ja abans que sigui tard. Hi ha una franja de nois i noies que ja no va al teatre just quan al teatre hi ha unes creacions interessantissimes per a ell. Però a ell la marca ” infantil” o ” familiar” ja no li diu res.

Recordatori. La Julieta Agustí, ànima i creadora del Centre de Titelles de Lleida, ens ha deixat. Sobtadament. Brutalment. Escric aquest post just una setmana després i en el mateix moment en que a Lleida li deuen estar fent un acte de comiat. M’hi apunto. Som molts que encara estem trastocats mentre ens ve constantment al cap i a la memòria, justament, aquella Julieta sempre tan enèrgica i imparablement activa. Julieta has marxat com un titella o una marioneta que desapareix d’escena i que poser no sap que hi deixa un panorama que se sap erm de tu. Em véns al cap i recordo que sempre, sempre, quan tu arribaves a qualsevol lloc, el lloc canviava. Ja fos una reunió, una trobada, un espectacle o una trobada casual. La teva arribada Julieta sempre ho canviava tot. Amb alegria. El mateix, però al contrari, ens ha passat ara amb la teva sobtada marxa que- no sé si ho saps Julieta . també ho ha trastocat tot. Ja fa dies que et trobem a faltar.

Julieta, t’he agafat ” prestada”  la foto del teu perfil al facebook. És el que tenen les xarxes que, te’n vas, i a par de recordar-te podem trobar petjades teves per tot arreu, que tan bé i tan malament ens van a l’hora. Les teves emprentes, però, no han estat virtuals sinó reals. I a LLeida i molt més enllà,  prou que ho saben.

COMPARTEIX