A la foto, Cercavila de promoció del Circ Raluy, els anys 50, pels carrers de Paris.

A la foto, Bufalo bill. El de veritat, en una imatge d’època.  No l’hi he vist mai a la rambla en versió estàtua humana. Però tampoc m’estranyaria trobar-me’l qualsevol dia d’aquests.

“ Invertir en cultura és invertir en la gent”. No puc estar-hi més d’acord. A dins el programa hi trobo, a la pàgina 15, un petit apartat dedicat – efectivament i convenientment apadrinat pel Llull i per Catalan Arts – a “ el ingenio catalàn” i en descobreixo el motiu:  Tres companyies catalanes, Els “Tombs Creatius” de Toni Tomàs ( incansables constructors de magnífiques col.leccions de jocs artesanals de carrer )  Guixot de 8 ( creadors dels enginyosos jocs reciclats i Els amics de Crusó de la cia “Toc de Fusta” (  brillants  ninots autòmats gegants amb increïbles engranatges de fusta). Dins la programació del Festival hi trobo també, els ” Cavalls de Menorca” de Tutatis i les “Girafes” de Xirriquiteula. Encuriosit, parlo amb aquest incansable creador que és Toni Tomàs. Constructor de jocs, si, però també d’una altra petita meravella, el Puck Cinema Caravan, segurament el cine més petit del món. Dins el seu ventre hi caben… 7 espectadors!.  No deixeu d’entrar-hi si us el trobeu en alguna plaça.  El Toni de Tombs Creatius   m’explica que ells no només hi duen els jocs d’aquí sinó que, allà, ja fa anys que la cia hi té una altra col.lecció que, en el seu moment, va ser construïda allà i pintada per reconeguts il.lustradors del país centreamericà. Enguany, els jocs de Tombs Creatius  que han marxat cap al FIA han estat dibuixats i pintats  per joves il.lustradors lleidatans. Tot un bon exemple, trobo jo, de cooperació aquí i allà. Partint que l’exportació i la internacionalització són les eines clau, felicito els que salten bassals i em quedo aquí, content, pensant en el petit espai on a Costa Rica ens ténen presents no pel seny i la rauxa sinó, millor encara, per l’enginy.

A la foto un joc, amb una marieta, de la col.lecció de Tombs Creatius que ara és a Costa Rica.

Des de la meva vessant de gestor-consultor cultural i artístic  i amb els PLANS DE SERVEI que  hem obert a La General em poso a disposició dels artistes i els creadors –  siguin indústria o empresa – per ajudar-los a pensar, complimentar i formalitzar bé aquest procés, perquè sigui això, un bon procés, i no només un tràmit.

A la foto, una màquina – descatalogada – per demanar subvencions. Quantes subvencions no s’havien demanat amb aquesta màquina d’escriure…?  Les coses han canviat.

A la foto, l’estaueta dels Gaudi. He estat a punt de posar-hi el mitjó d’enTàpies però hagués semblat burleta. A mi el mitjó – i l’obra de Tàpies –  m’agrada i fa pensar. I no és de mal gust.

El CONCA? Entenc que es crea un organisme que planifiqui, vetlli i posi paràmetres culturals a mig i llarg termini que eviti, quan s’escalgui, la paràlisi cultural en temps de canvis de govern. Entenc que el CONCA és sabiduria, criteri, professionalitat, rigor, i tots aquells valors que, allunyats de postures politiques cojunturals, tenen més valor encara. I entenc que el govern, el que sigui, escoltarà el Conca. Que per això el té. I què més farà el CONCA? Repartir subvencions. Aqui, jo, ja discrepo. No per res en concret sinó per tot en general. I perquè vist el que s’ha fet fins ara no veig perquè els senyors del CONCA ho han de fer més bé que els senyors del govern – el govern que sigui – això de repartir subvencions. Diria, fins i tot, que he vist menys transparència amb el CONCA que sense. Si més en els sectors en els que jo he buscat per interpretar els criteris amb les que unes subvencions s’havien donat i d’altres no. I que consti que no parlo per mi perquè jo no n’he demanat mai de subvencions al CONCA. L’unic dia que vaig assistir a una sessió de treball i informacació sobre subvencions, convocada pel CONCA, vaig veure un equip de gent una mica agobiat i una mica col.lapsat per la magnitud de la tasca burocràtica que suposa fer de repartidora. Els vaig veure cansats i vaig pensar que, a mi, no m’interessava un CONCA ” cansat”. Aquell dia vaig demanar-me a mi mateix si un CONCA havia de fer la repartidora. M’agradaria més un CONCA viu i despert, àgil, amb criteris frescos i punts de mira i de vista acabats de sortir del forn i disposats a ajudar i donar criteris a una conselleria que, al seu torn, estigués disposada a escoltar i apllicar les receptes i preceptes – savis, se suposa – del CONCA. Però això no ha passat.  Si el CONCA és un titànic, la conselleria deu continuar essent un iceberg. I ja se sap què passa en aquests casos… que xoquen, irremisiblement, tots dos.

No entenc el CONCA. NO sé si m’està aportant grans coses.  Hi ara que n’han dimitit els seus membres espero que la Conselleria de Cultura amb el capità Mascarell al front sàpiga reconvertir els “duels” de titans i en “duets” de titans ( conselleria i Conca)  carregats d’arguments per planificar i executar plegats , que tanta falta ens fa, el sector de la Cultura. I que donar subvencions, poques d’ara endavant, deixi de ser una repartidora. Reparteixin uns o reparteixin els altres. Si pot ser.

A la foto un paio simpàtic, en un dels emblemàtics speaker’s Corners de Hayde Park. Que és com m’he sentit jo escrivint aquest post. Sincerament. Però amb aquella alegria!.

*Córrer. Crec que no cal sortir corrents a buscar-los i trobar-los. Abans calia, és veritat. Els pocs canals de comunicació que hi havia imposava un rastreig per caçar el nom i el telèfon del nou regidor, del nou alcalde. Ara les administracions, sortosament, i algunes amb més èxits que d’altres ténen equips de tècnics que, sovint, no canvien. Abans unes eleccions suposaven el desert en els bancs de dades. Ara ja no és aixi. I jo recomano, no córrer.

*No quedar-se quiet. Els nous Ajuntaments, i mes en aquests època, necessitaran – ara ja, si – començar a tancar els programes de festes majors i encetar els de tardor. I no ens podem estar quiets. Cadascú des de la seva posició  s’ha de fer veure, notar i sentir. Ells, els nous, també busquen i si ets on has d’estar – ben posicionat – et trobaran. La recerca es per la xarxa, segur. I ja se sap que, a la Xarxa, no s’hi pot estar quiet. Ens trobaran.

*Novetats. Cal tenir novetats. O noves maneres d’explicar les coses que fem. Res es pot donar per entès o per conegut. Cal explicar-nos i cal donar un aire nou i oportú al que estem explicant. Ells, els nous, busquen coses noves. Busquen idees. Busquen allò que potser no s’ha fet. Busquen coses que aportin diferència respecte el que s’ha fet abans. És l’hora de dir que tenim novetats. I si no les tenim… primer pensar-les i tot seguit posar-les a l’aparador.

*La crisi també pot ser bona. La crisi genera confusió i per evitar-la – si més no la confusió – cal pensar. Pensar abans d’actuar. Pensar abans de programar i, per tant, pensar bé per programar millor. I si per diners, millor dir, per la manca de diners s’ha de programar menys doncs es fa – quin remei ! – però el que es programa, cal programar-ho millor.

*Oci i Cultura. Abans em referia justament a això. Separar oci de cultura. Proposo un exercici per als tècnics dec cultura i per als càrrecs municipals de separar el que és oci del que és cultura en una festa. I retallar més de l’oci que no pas de la cultura. Sense dubte.

*Un dia menys. Treure un dia de festa no és restar ni és gratuït. Ens pot aportar molts diners i sumar qualitat de vida… cultural.

*En familia. Les programacions d’espectacles familiars cal fer-les, sempre, a partir d eles 20h. O fer-les de nit. Pel mateix preu d’un mateix espectacle hi haurà una resposta de públic molt superior. Molt. I l’espectacle ” semblarà” i serà molt millor.  Qualsevol cosa que feu sota el sol i sota la calor impertèrrita del sol és llençar diners. Tal qual. Res no s’ha de fer abans del capvespre,  només les remullades, o escumes o activitats pensades, justament, per a ser fetes sota el sol. Que no són tantes. Ocupeu els vespres i les nits i veure quina quantitat d’espectadors de ” públic familiar” teniu a la vostra vila o ciutat.

Ho he dit que qui programa sota el sol, a banda de maltractar el públic i els artistes, està llençant els diners?

*Inventar? Ep. si, tot està inventat, però a tot se li pot donar un aire nou. No us deixeu endur per la inèrcia. Sobretot si sou programadors que ja fa temps que hi sou. Sobretot si sou càrrecs electes que us acabeu d’estrenar…

*Comunicar. I si programeu i no ho comuniqueu…. no esteu programant. És aixi. (I també steu llençant diners)

I si voleu més consells o aportacions o idees noves per a l’estiu… Ja sabeu, contacteu amb els vostres agents culturals o artístics de confiança.

A la foto l’artista plàstic Toni Ortiz muntant el seu ” Cub-is-art” un trencaclosques plàstic amb el que sorprèn el públic. Un trencaclosques com el de programar.

De la mateixa manera que cal deixar-ho tot en mans dels jugadors mentre es juga, crec que no es pot deixar gairebé res només en les seves mans quan es tracta de celebrar-ho.

La festa és compartir i espectacle. I en aquest cas ocupar i emplenar un espai gran, molt gran, com és el camp del Barça. I amb molt de públic. I amb molt de risc. I em sembla que, aqui, el Barçano se’n ha sortit gens bé. I no ho dic per l’efecte Shakira – patètic efecte Shakira en aquest cas – però que és només una conseqüència de la falta de planificació i organització de tot plegat.

Els espectacles de carrer semblen espontanis i no ho són. I quan ho són, malament. Només es pot ser espontani en el moment precis i durant el temps adequat que és just quan acabes de guanyar. En aquest cas, la nit de dissabte damunt la gespa de Wembley. La resta cal planificar-ho perquè sembli espontani i, sobretot, per garantir que els que vindran – moooolts – s’ho passin realment bé i els compensi l’esforç que, amb tota certesa hauran fet. Cues, espera, cansament, incomoditat…

I el Barça no ho ha fet. Hores de cua i espera per gairebé no res poden donar lloc a la més gran de les decepcions. I el Barça, aqui, ha jugat amb foc.

Perquè… Que vol dir la celebració d’un titol del Barça? Què cal fer per celebrar-ho? Cal fer-ho?

El Barça faria bé en fer-se algunes preguntes pertinents abans de continuar caient en l’anunci d’unes suposades festes que acaben buides de res.  Preguntes sobre..

-La Rua amb el bus descobert. Sens dubte és un bon invent. Ara caldria que algú expliqués als jugadors els que s’espera d’ells dalt del bus.

-La rua ha de tenir més elements?  Més color? Més components? Més música? Potser no, però que el que hi hagi sigui el que hi ha perquè s’ha dissenyat aixi. I potser quelcom tan sencill com programar la velocitat de la rua. El bus descobert de diumenge… semblava que feia tard. Això no és una rua, és una carrera.

-El camp. El camp és l’espai inigualable per poder muntar una festassa. I si a més tens la certesa que l’ompliràs – que és el que en d’altres circumstàncies faria patir a qualsevol organitzador – la cosa és fàcil. Però cal programar. Quin tipus d’actuacions. Quin tipus d’interaccions hi ha d’haver amb el públic. Quin tipus de ” recompensa” donaràs als que han vingut a demostrar tooot l’afecte del món. Sàviament es va canviar la Plaça de St Jaume pel Camp del Barça, ara cal que aquest canvi no acabi girant-se en contra per falta de contingut.

-El ritual. Els rituals són moolt importants en tota celebració i més al carrer. Aqui tenim un problema i és que en un moment donat – i em sembla que va ser el mateix Pep Guardiola – jugador quan va dir allò de ” ja la tenim aqui” – el llistó de les coses per dir en públic es va posar molt alt. El ritual, que té molt a veure amb els simbols, ha d’aclarir dubtes sobre no només qui parla sinó què volem dir. D’acord, deixem uns minuts, unes estones a l’espontàneïtat espontània dels jugadors, que serà feliçment i especialment rebuda sinó són l’únic plat fort sinó que van acompanyats de més coses. El capità, l’entrenador, la copa…. tot pot ser molt bonic si està ben embolicat i no ho embolica només l’atzar.  Dificil? No, però cal pensar-hi. I fer-ho bé per evitar que sigui un pal. Perquè l’espectacle que estem veient, ara, és lamentable i només ens el fa suportable el fet que estem tan contents per la victòria que encara tenim en calent que ho donem tot per bo.  Una amiga i companya de projectes em deia ahir: “Si això, tan lamentable, ho fes l’etern rival…  Oi que diriem de tot.?” De ben segur

-L’espera.  L’espera és inevitable i cal programar-la. Segurament és del que millor va anar. les actuacions escollides van servir per al paper, desagraït en part, que els tocava. Però no he sentit ningú que es queixés de la pre-festa. Tot i aixi el Camp és molt gran i la situació estàtica del públic té les seves limitacions.

-El tempo. Les festes, tenen un tempo. I la litúrgia marca el to de cada moment. Amb un bon temp i els cops d’efecte oportuns, sense esperes mortes inoportunes, pots fer la millor de les festes. Ni massa llarg ni – ja s’ha vist – massa curt. I el tempo adequat és el que té molt a veure amb els continguts que hi ha. I potser és que ara de continguts no n’hi ha.

Veig l’eufòria arreu i no veig la festa per enlloc. Potser és que quan ja has guanyat el titol de torn o simplement has guanyat el partit de la teva vida no cal fer res més que sentir-te tremendament feliç una estona. I millor deixar-ho aqui. Però si algú, el Barça en aquest cas, creu que cal continuar liderant i oferint aquest espai de festa comuna i compartida amb el soci i el seguidor….  Els que ens dediquem a l’organització de la festa al carrer tenim coses per dir, per oferir amb criteris per aportar. Cal una auto-reflexió i prendre-s’ho molt seriosament. La festa cal prendre-se-la molt seriosament. Si no, no hi ha festa. I jo aquests dies, la festa, no l’he vist per enlloc.

La Foto és de ACN. El bus dels Campions…

I Mentre a Reus això passava,  a Leoia, ( Pais Basc)  a l’Umore Azoka en un ja tradicional i acollidor festival de carrer sempre ple de cosetes interessants li donaven el premi Umore a la mànager, distribuidora i treballadora incansabe de les arts de carrer, Roser Vila – 23 Arts a qui, per cert, van haver d’enganyar i de valent per garantir la seva presencia llampec i innocent a Leoia. Felicitats, Roser.

Interessant va ser, tot i que amb poc quorum la trobada professional de divendres amb la presentacio de 6 projectes de circ que demanen pas- sempre és una bona noticia – algun d’ells amb molt bona pinta. En l’acte un servidor, mal m’estar el dir-ho, va fer donar unes  pinzellades del que serà properament un manual per rebre circs en vela Catalunya. Un encàrrec – sota la mirada atenta i entusiasta de la Silvia Duran –  de la Direcció General de Cooperació Cultural que vol ser un pas – uti! sobretot! – en l’aplicació progressiva  del Pla integral de Circ per a la millora del sector. Circs amb Vela, ajuntaments que voleu acollir aquests circs,  aquesta eina – manual – us vol / pot ajudar. !! Properament.

La foto és de Daniel Pérez i és la petita carpa de Devoris Causa l’últim espectacle d’ Escarlata Circus. Si trobeu la seva petita carpa, no deixeu d’entrar-hi…

Quan penso en els politics i en la Cultura, no sé perquè, se’m apareix el funambulista. Però no és just, al funambulista li va la vida. L’equilibri li dóna el futur. El politic fa equilibris, si, però no s’hi juga res.  Ah si… el vot.!

La foto és de la portada del llibre ” Traité du funambuliste” ( Actes Sud, 1997), de Philippe Petit. ( el primer home que va passejar-se entre les Torres Bessones de NY, el 1974)