Consultor Artístic – Gestor cultural www.lageneralsl.com
General
Sant Cugat del Vallès i el circ… per exemple
29 mar
Tarda dels darrers dies de març de 2012 a St Cugat del Vallès. Reunió a l’Ajuntament. Hi som tots. I tots per parlar de circ. I quan dic tots vull dir: Cultura, Àrea de Territori i Medi ambient, Policia Local, Protecció Civil i l’àrea de Gestió i Serveis a les Persones. Tots. No hi falta ningú. I nosaltres, en aquest cas el Circ Raluy i jo. Ho ressenyo perquè la reunió és per parlar de circ i perquè en aquest país no es solen prodigar massa reunions de tots els àmbits municipals per parlar de circ. Bé si, quan hi ha problemes, però no és el cas. Repassem com ha anat la gestió de la darrera estada del Circ Raluy a St Cugat ara fa unes setmanes i, el que és més important, planifiquem el futur. Estem parlant d’un municipi amb la voluntat política i tècnica de programar i acollir circs amb carpa i que vol fer-ho a partir de criteris culturals i artístics per un cantó i per l’altre amb estricte cumpliment tècnic i legal de tots els requisits. Hi ha calendari, hi ha espais, hi ha un encàrrec per elaborar un conveni marc a tres anys vista i hi ha ganes de cumplir-lo. Destaco – i en la reunió remarco que no sol ser habitual – que per part de l’Ajuntament hi són tots i que Cultura porta la veu cantant a l’hora de rebre i programar els circs. Com ha de ser. I Cultura sap que qualsevol opció escollida no tirarà endavant sense el pertinent cumpliment per part del circ de tots els requisits. Tots. I es posen tots els requisits damunt la taula. Tothom ho té clar. Aquesta voluntat municipal sap que la legislació general no acompanya, ans al contrari, que el pla íntegral de circ no arriba fins on ha d’arribar i que, per tant, cal fer apostes decidides per arribar a bon port. Durant la reunió ja ho dic i ara ho escric que, com que no és habitual si ho fem bé d’aquí en pot sortir exemple. Quants Ajuntaments no estan esperant una bona guia per acollir circs? I quan dic guia no vull dir només de requisits tècnics o legals o de seguretat, no, vull dir de concepte. Jo els diria que, de fet, la resposta està en la seva mà. I no és tan difícil. Si el circ és cultura se l’ha de tenir i tractar com això. Cal tenir criteris culturals i artístics per tractar el circ. I tenir clar, també, que hi ha circs que potser són circs (¿) però que no són cultura. Així de clar. I actuar amb responsabilitat i en conseqüència. I per això cal tenir les coses molt clares…. Com Sant Cugat del Valles, per exemple.
A la foto, Cercavila de promoció del Circ Raluy, els anys 50, pels carrers de Paris.
Les estàtues humanes… art de carrer ?
15 mar
Les estàtues de la rambla de Barcelona sempre fan run run. Fan soroll tot i ser, la majòria, silencioses. I tot ser estàtues i,per tant, immòbils, sempre es nota un cert moviment al seu entorn. Perquè? És un tema per resoldre. Sempre és un tema per resoldre. Les estàtues de la rambla és art de carrer? Són artistes? És, sigui dit amb tot el carinyo del món, mobiliari urbà? Amb les estàtues s’hi ha fet tot. S’ha volgut regular, endreçar, ubicar, seleccionar – tu si que vales? – retirar, legislar, númerar, ordenar… Molts intents per a tan pocs resultats. Potser si que s’han de regular les estàtues humanes de la Rambla. O potser no. Hi dóno voltes després d’haver-me-les mirat fa dues tardes aprofitant unes hores mortes entre reunió ireunió. Quan me les miro, in situ, tinc clarament una visió – deformada, si, com a programador – de les que aporten quelcom artístic i de les que no. En alguns casos és tremendament claríssim. I en d’altres patèticament evident. I no és tan dificil, penso. Hi dono voltes pensant que si a l’hora de la veritat acaba essent complicat treure un bon profit d’una cosa aparentment sencilla com les estàtues de la Rambla, no m’estranya que sigui tan dificil endreçar tantes i tantes coses del sector artistic i cultural. Perquè, això si, haviem quedat que les estàtutes de la rambla són art de carrer, o no? Ho deixo aquí…
A la foto, Bufalo bill. El de veritat, en una imatge d’època. No l’hi he vist mai a la rambla en versió estàtua humana. Però tampoc m’estranyaria trobar-me’l qualsevol dia d’aquests.
El “ingenio catalán”
29 feb
Escric mogut per “ l’ingenio catalàn”. Ho reconec. I és que aquest és el nom d’una secció dins el programa del XIII FIA 2012, ( Festival de las artes) que comença el dia 1 de març i que fins el dia 25 confegeix el que és, segurament, l’esdeveniment cultural més important de Costa Rica. Un gran festival multidisciplinar amb una extensíssima programació i una nota d’intencions a la portada del programa que m’ha agradat i vull compartir:
“ Invertir en cultura és invertir en la gent”. No puc estar-hi més d’acord. A dins el programa hi trobo, a la pàgina 15, un petit apartat dedicat – efectivament i convenientment apadrinat pel Llull i per Catalan Arts – a “ el ingenio catalàn” i en descobreixo el motiu: Tres companyies catalanes, Els “Tombs Creatius” de Toni Tomàs ( incansables constructors de magnífiques col.leccions de jocs artesanals de carrer ) Guixot de 8 ( creadors dels enginyosos jocs reciclats i Els amics de Crusó de la cia “Toc de Fusta” ( brillants ninots autòmats gegants amb increïbles engranatges de fusta). Dins la programació del Festival hi trobo també, els ” Cavalls de Menorca” de Tutatis i les “Girafes” de Xirriquiteula. Encuriosit, parlo amb aquest incansable creador que és Toni Tomàs. Constructor de jocs, si, però també d’una altra petita meravella, el Puck Cinema Caravan, segurament el cine més petit del món. Dins el seu ventre hi caben… 7 espectadors!. No deixeu d’entrar-hi si us el trobeu en alguna plaça. El Toni de Tombs Creatius m’explica que ells no només hi duen els jocs d’aquí sinó que, allà, ja fa anys que la cia hi té una altra col.lecció que, en el seu moment, va ser construïda allà i pintada per reconeguts il.lustradors del país centreamericà. Enguany, els jocs de Tombs Creatius que han marxat cap al FIA han estat dibuixats i pintats per joves il.lustradors lleidatans. Tot un bon exemple, trobo jo, de cooperació aquí i allà. Partint que l’exportació i la internacionalització són les eines clau, felicito els que salten bassals i em quedo aquí, content, pensant en el petit espai on a Costa Rica ens ténen presents no pel seny i la rauxa sinó, millor encara, per l’enginy.
A la foto un joc, amb una marieta, de la col.lecció de Tombs Creatius que ara és a Costa Rica.
L’hora de ( demanar) les subvencions…
14 feb
Amb les convocatòries de subvencions donades a conèixer, tant des del Departament de Cultura de la Generalitat com des de l’INAEM del govern d’España s’obre el termini per demanar-les. En temps de crisi, quina cosa tan exòtica que resulta poder demanar diners a l’administració. És clar que és un concepte, aquest de les subvencions, que ha entrat en una fase progresiva de canvi i transformació. I en part està bé que així sigui. Tradicionalment ha estat el sector cultural i artístic el qui rebia diners públics cosa que, en ser de domini públic, no ha estat mai ben vista per tothom. Semblava que només els artistes rebien subvencions per fer les “seves” coses. I a canvi de res. Resulta que no. Ara sabem que quasi tots els sectors de la indústria tenen unes linies o altres d’ajut. Algunes són estructurals i d’altres de concretes. Algunes ténen raó de ser i d’altres… no tant. O no … gens. Darrera de les justificacions de les subencions sempre hi ha l’argument del suport a un sector, a una indústria. I és aquí on surt la nova reflexió: Tota la cultura és indústria? Un creador ha de ser indústria per poder ser rendible? Ha de ser rendible? Què vol dir ser rendible? Tots els sectors, tots, tenen valor afegit, això està clar. La diferència és que en el camp de l’art i la cultura, el valor afegit no és tan un valor, diguem-ne, afegit, sinó intrínsec. I com a tal se l’ha de valorar. I mesurar-ne el retorn. Que el concepte indústria no pesi més, ni massa, per davant i per damunt del concepte i el format del creador. Que ha de rendir, si. Però que no s’apliqui a la “indústria cultural” els mateixos paràmetres medidors que s’apliquen a d’altres sectors industrials. De vegades la paraula indústria cultural m’agrada. De vegades no. Ara, amb el nou govern, s’ha canviat la paraula “indústria” per “ empresa”, ICEC El nom no fa ni canvia la cosa. Animo els creadors a apofitar bé la convocatoria de subvencions. I animo les institucions a fer una bona mesura i valoració de les peticions. Una cosa sempre dificil i que ara, amb una recentment oberta “ finestreta única”, diuen, que anirà més. I serà més clar. I més ràpid. I més barat. Caldrà veure-ho.
Des de la meva vessant de gestor-consultor cultural i artístic i amb els PLANS DE SERVEI que hem obert a La General em poso a disposició dels artistes i els creadors – siguin indústria o empresa – per ajudar-los a pensar, complimentar i formalitzar bé aquest procés, perquè sigui això, un bon procés, i no només un tràmit.
A la foto, una màquina – descatalogada – per demanar subvencions. Quantes subvencions no s’havien demanat amb aquesta màquina d’escriure…? Les coses han canviat.
Gens, gens, gens, gens… gens
8 feb
El final m’ha agradat. La gala dels Premis Gaudí de cinema, no. Els continguts tampoc i el format encara menys. Però això ja fa temps que em passa. Perquè el sector de les arts acostuma a no encertar-la a l’hora de fer les respectives gales de premi. És curiós que el sector que hauria d’estar més ben – intrínsecament – preparat per a fer un esdeveniment acabi fent uns productes que, vistos per la tele, no s’aguantin ni amb pinces. I en directe e, temo que tampoc. A mi em fa rumiar. No dic que sigui fàcil, no ho és. Però potser, precisament, perquè no ho has d’encarregar a ningú sinó que el que està a dalt fent-ho és algú que ben bé podia ser a baix, veient-lo, acaba generant un excés de confiança d’auto-complaença que, al final, es paga. Car. Si he de jutjar per la gala, el cinema català no està bé de salut. I sé que no és cert. Si els del cine només són capaços de fer “allò” que jo vaig veure per la tele i vaig seguir esbufegadorament pel twitter, no és, gens, un bon senyal. Que ho encarreguin a algú, si us plau. I que s’hi mirim una mica – mlt –més. Però si la gala, ni de principi al final no em va agradar, sí que el que m’ha agradat és el segon final. Resulta que després d’uns monòlegs d’encàrrec per fer bullir el personal en general, el que m’ha acabat agradant – molt – és un petit, concís i espontàni monòleg no pre-encarregat del conseller Mascarell. A qui tampoc li ha agradat gens, gens, gens, gens, gens. Fins a 5 cops ho va dir. Acostumat com estic a estar sovint en contra de polítics que no saben el que diuen i menys el que es fan, celebro la reflexió valenta i sincera del conseller de Cultura. La seva ha fet bona la gala. Tenim, per fi, una bona reflexió per compartir, per discrepar. Per enriquir-nos. A la gala li ha fet bé, si, però al cine – català – no. Ara mateix, entre el desastre de la gala i el brillant final de Mascarell, quasi ja no recordo cap dels guardonats. Excepte Pere Portabella. Justament l’altre bon discurs de la nit. Una nit de poc… gaudi.
A la foto, l’estaueta dels Gaudi. He estat a punt de posar-hi el mitjó d’enTàpies però hagués semblat burleta. A mi el mitjó – i l’obra de Tàpies – m’agrada i fa pensar. I no és de mal gust.
No sé què pensar-ne d’això del CONCA…
14 nov
No, no en tinc el criteri clar. Ara que el plenari quasi sencer del CONCA ( només n’ha quedat sense dimitir una representant, Pilar Parcerisas), ha dimitit, no en tinc un criteri i una opinió clars. El que passa és que abans de les dimissions, tampoc. A mi, d’això del CONCA, des del primer instant me’n ha agradat la música però no la lletra. Es pot dir, parlant de cultura, si ets una persona suposadament del món de la cultura, que una cosa no l’has entès? A mi m’ha passat des del primer dia. El CONCA no l’he entès mai. Mai. Entenc que, vistes les dimensions i els pressupstos, això és una lluita de titans. De Titànics gosaria dir jo vistès com estan les coses. Però per no afegir més confusió al sac, que diuen, en un tema tan complex intentaré ser clar per tal que, com a mínm, s’entengui el que no entenc i així algú em pugui ajudar.
El CONCA? Entenc que es crea un organisme que planifiqui, vetlli i posi paràmetres culturals a mig i llarg termini que eviti, quan s’escalgui, la paràlisi cultural en temps de canvis de govern. Entenc que el CONCA és sabiduria, criteri, professionalitat, rigor, i tots aquells valors que, allunyats de postures politiques cojunturals, tenen més valor encara. I entenc que el govern, el que sigui, escoltarà el Conca. Que per això el té. I què més farà el CONCA? Repartir subvencions. Aqui, jo, ja discrepo. No per res en concret sinó per tot en general. I perquè vist el que s’ha fet fins ara no veig perquè els senyors del CONCA ho han de fer més bé que els senyors del govern – el govern que sigui – això de repartir subvencions. Diria, fins i tot, que he vist menys transparència amb el CONCA que sense. Si més en els sectors en els que jo he buscat per interpretar els criteris amb les que unes subvencions s’havien donat i d’altres no. I que consti que no parlo per mi perquè jo no n’he demanat mai de subvencions al CONCA. L’unic dia que vaig assistir a una sessió de treball i informacació sobre subvencions, convocada pel CONCA, vaig veure un equip de gent una mica agobiat i una mica col.lapsat per la magnitud de la tasca burocràtica que suposa fer de repartidora. Els vaig veure cansats i vaig pensar que, a mi, no m’interessava un CONCA ” cansat”. Aquell dia vaig demanar-me a mi mateix si un CONCA havia de fer la repartidora. M’agradaria més un CONCA viu i despert, àgil, amb criteris frescos i punts de mira i de vista acabats de sortir del forn i disposats a ajudar i donar criteris a una conselleria que, al seu torn, estigués disposada a escoltar i apllicar les receptes i preceptes – savis, se suposa – del CONCA. Però això no ha passat. Si el CONCA és un titànic, la conselleria deu continuar essent un iceberg. I ja se sap què passa en aquests casos… que xoquen, irremisiblement, tots dos.
No entenc el CONCA. NO sé si m’està aportant grans coses. Hi ara que n’han dimitit els seus membres espero que la Conselleria de Cultura amb el capità Mascarell al front sàpiga reconvertir els “duels” de titans i en “duets” de titans ( conselleria i Conca) carregats d’arguments per planificar i executar plegats , que tanta falta ens fa, el sector de la Cultura. I que donar subvencions, poques d’ara endavant, deixi de ser una repartidora. Reparteixin uns o reparteixin els altres. Si pot ser.
A la foto un paio simpàtic, en un dels emblemàtics speaker’s Corners de Hayde Park. Que és com m’he sentit jo escrivint aquest post. Sincerament. Però amb aquella alegria!.
El trencaclosques de programar i programar bé
21 jun
Ara que ja s’han constituit els ” nous” Ajuntaments se’m acuden unes quantes coses:
*Córrer. Crec que no cal sortir corrents a buscar-los i trobar-los. Abans calia, és veritat. Els pocs canals de comunicació que hi havia imposava un rastreig per caçar el nom i el telèfon del nou regidor, del nou alcalde. Ara les administracions, sortosament, i algunes amb més èxits que d’altres ténen equips de tècnics que, sovint, no canvien. Abans unes eleccions suposaven el desert en els bancs de dades. Ara ja no és aixi. I jo recomano, no córrer.
*No quedar-se quiet. Els nous Ajuntaments, i mes en aquests època, necessitaran – ara ja, si – començar a tancar els programes de festes majors i encetar els de tardor. I no ens podem estar quiets. Cadascú des de la seva posició s’ha de fer veure, notar i sentir. Ells, els nous, també busquen i si ets on has d’estar – ben posicionat – et trobaran. La recerca es per la xarxa, segur. I ja se sap que, a la Xarxa, no s’hi pot estar quiet. Ens trobaran.
*Novetats. Cal tenir novetats. O noves maneres d’explicar les coses que fem. Res es pot donar per entès o per conegut. Cal explicar-nos i cal donar un aire nou i oportú al que estem explicant. Ells, els nous, busquen coses noves. Busquen idees. Busquen allò que potser no s’ha fet. Busquen coses que aportin diferència respecte el que s’ha fet abans. És l’hora de dir que tenim novetats. I si no les tenim… primer pensar-les i tot seguit posar-les a l’aparador.
*La crisi també pot ser bona. La crisi genera confusió i per evitar-la – si més no la confusió – cal pensar. Pensar abans d’actuar. Pensar abans de programar i, per tant, pensar bé per programar millor. I si per diners, millor dir, per la manca de diners s’ha de programar menys doncs es fa – quin remei ! – però el que es programa, cal programar-ho millor.
*Oci i Cultura. Abans em referia justament a això. Separar oci de cultura. Proposo un exercici per als tècnics dec cultura i per als càrrecs municipals de separar el que és oci del que és cultura en una festa. I retallar més de l’oci que no pas de la cultura. Sense dubte.
*Un dia menys. Treure un dia de festa no és restar ni és gratuït. Ens pot aportar molts diners i sumar qualitat de vida… cultural.
*En familia. Les programacions d’espectacles familiars cal fer-les, sempre, a partir d eles 20h. O fer-les de nit. Pel mateix preu d’un mateix espectacle hi haurà una resposta de públic molt superior. Molt. I l’espectacle ” semblarà” i serà molt millor. Qualsevol cosa que feu sota el sol i sota la calor impertèrrita del sol és llençar diners. Tal qual. Res no s’ha de fer abans del capvespre, només les remullades, o escumes o activitats pensades, justament, per a ser fetes sota el sol. Que no són tantes. Ocupeu els vespres i les nits i veure quina quantitat d’espectadors de ” públic familiar” teniu a la vostra vila o ciutat.
Ho he dit que qui programa sota el sol, a banda de maltractar el públic i els artistes, està llençant els diners?
*Inventar? Ep. si, tot està inventat, però a tot se li pot donar un aire nou. No us deixeu endur per la inèrcia. Sobretot si sou programadors que ja fa temps que hi sou. Sobretot si sou càrrecs electes que us acabeu d’estrenar…
*Comunicar. I si programeu i no ho comuniqueu…. no esteu programant. És aixi. (I també steu llençant diners)
I si voleu més consells o aportacions o idees noves per a l’estiu… Ja sabeu, contacteu amb els vostres agents culturals o artístics de confiança.
A la foto l’artista plàstic Toni Ortiz muntant el seu ” Cub-is-art” un trencaclosques plàstic amb el que sorprèn el públic. Un trencaclosques com el de programar.
Sobre les celebracions blaugrana i la festa. Festa? On és la festa?
1 jun
Algunes reflexions sobre les celebracions blaugranes.
De la mateixa manera que cal deixar-ho tot en mans dels jugadors mentre es juga, crec que no es pot deixar gairebé res només en les seves mans quan es tracta de celebrar-ho.
La festa és compartir i espectacle. I en aquest cas ocupar i emplenar un espai gran, molt gran, com és el camp del Barça. I amb molt de públic. I amb molt de risc. I em sembla que, aqui, el Barçano se’n ha sortit gens bé. I no ho dic per l’efecte Shakira – patètic efecte Shakira en aquest cas – però que és només una conseqüència de la falta de planificació i organització de tot plegat.
Els espectacles de carrer semblen espontanis i no ho són. I quan ho són, malament. Només es pot ser espontani en el moment precis i durant el temps adequat que és just quan acabes de guanyar. En aquest cas, la nit de dissabte damunt la gespa de Wembley. La resta cal planificar-ho perquè sembli espontani i, sobretot, per garantir que els que vindran – moooolts – s’ho passin realment bé i els compensi l’esforç que, amb tota certesa hauran fet. Cues, espera, cansament, incomoditat…
I el Barça no ho ha fet. Hores de cua i espera per gairebé no res poden donar lloc a la més gran de les decepcions. I el Barça, aqui, ha jugat amb foc.
Perquè… Que vol dir la celebració d’un titol del Barça? Què cal fer per celebrar-ho? Cal fer-ho?
El Barça faria bé en fer-se algunes preguntes pertinents abans de continuar caient en l’anunci d’unes suposades festes que acaben buides de res. Preguntes sobre..
-La Rua amb el bus descobert. Sens dubte és un bon invent. Ara caldria que algú expliqués als jugadors els que s’espera d’ells dalt del bus.
-La rua ha de tenir més elements? Més color? Més components? Més música? Potser no, però que el que hi hagi sigui el que hi ha perquè s’ha dissenyat aixi. I potser quelcom tan sencill com programar la velocitat de la rua. El bus descobert de diumenge… semblava que feia tard. Això no és una rua, és una carrera.
-El camp. El camp és l’espai inigualable per poder muntar una festassa. I si a més tens la certesa que l’ompliràs – que és el que en d’altres circumstàncies faria patir a qualsevol organitzador – la cosa és fàcil. Però cal programar. Quin tipus d’actuacions. Quin tipus d’interaccions hi ha d’haver amb el públic. Quin tipus de ” recompensa” donaràs als que han vingut a demostrar tooot l’afecte del món. Sàviament es va canviar la Plaça de St Jaume pel Camp del Barça, ara cal que aquest canvi no acabi girant-se en contra per falta de contingut.
-El ritual. Els rituals són moolt importants en tota celebració i més al carrer. Aqui tenim un problema i és que en un moment donat – i em sembla que va ser el mateix Pep Guardiola – jugador quan va dir allò de ” ja la tenim aqui” – el llistó de les coses per dir en públic es va posar molt alt. El ritual, que té molt a veure amb els simbols, ha d’aclarir dubtes sobre no només qui parla sinó què volem dir. D’acord, deixem uns minuts, unes estones a l’espontàneïtat espontània dels jugadors, que serà feliçment i especialment rebuda sinó són l’únic plat fort sinó que van acompanyats de més coses. El capità, l’entrenador, la copa…. tot pot ser molt bonic si està ben embolicat i no ho embolica només l’atzar. Dificil? No, però cal pensar-hi. I fer-ho bé per evitar que sigui un pal. Perquè l’espectacle que estem veient, ara, és lamentable i només ens el fa suportable el fet que estem tan contents per la victòria que encara tenim en calent que ho donem tot per bo. Una amiga i companya de projectes em deia ahir: “Si això, tan lamentable, ho fes l’etern rival… Oi que diriem de tot.?” De ben segur
-L’espera. L’espera és inevitable i cal programar-la. Segurament és del que millor va anar. les actuacions escollides van servir per al paper, desagraït en part, que els tocava. Però no he sentit ningú que es queixés de la pre-festa. Tot i aixi el Camp és molt gran i la situació estàtica del públic té les seves limitacions.
-El tempo. Les festes, tenen un tempo. I la litúrgia marca el to de cada moment. Amb un bon temp i els cops d’efecte oportuns, sense esperes mortes inoportunes, pots fer la millor de les festes. Ni massa llarg ni – ja s’ha vist – massa curt. I el tempo adequat és el que té molt a veure amb els continguts que hi ha. I potser és que ara de continguts no n’hi ha.
Veig l’eufòria arreu i no veig la festa per enlloc. Potser és que quan ja has guanyat el titol de torn o simplement has guanyat el partit de la teva vida no cal fer res més que sentir-te tremendament feliç una estona. I millor deixar-ho aqui. Però si algú, el Barça en aquest cas, creu que cal continuar liderant i oferint aquest espai de festa comuna i compartida amb el soci i el seguidor…. Els que ens dediquem a l’organització de la festa al carrer tenim coses per dir, per oferir amb criteris per aportar. Cal una auto-reflexió i prendre-s’ho molt seriosament. La festa cal prendre-se-la molt seriosament. Si no, no hi ha festa. I jo aquests dies, la festa, no l’he vist per enlloc.
La Foto és de ACN. El bus dels Campions…
Sobre Trapezi 15 i altres “causes”
19 mai
Reus, com cada any, convertit en espai de circ amb motiu del Trapezi. M ‘hi he passejat a la recerca de petites coses i n’hi he trobat, és clar, però no ha estat un any de gran collita o potser les retallades ja han fet mal, vés a saber. Les fires i festivals ho ténen això, que sense saber com, notes a l’ambient si ets en un any especial o no. Si cal demaneu-ho als dos directors artistics de la fira – Jordi Aspa i Bet Miralta (Escarlata Circus) – que pleguen després de 15 anys d’aixecar veles i chapiteaux amb un bon ull artistic, això si, que sempre ha francesat un mica però que ens ha obert portes i més portes de bon circ i de noves maneres de fer circ de les que tant hem après els catalans. Des d’aqui els ho agraeixo i els ho aplaudeixo com cal, cosa que no sé s’estila massa.Vaig gaudir al Teatre Bartrina amb “ Capas” de la cia Eia. Vaig fruir dins la petita carpa del Circ Teatre Modern, quelcom que apunta cap a on van o poden anar les coses del nou circ català.. Felicitats per assumir risc. Vag riure amb Barolosolo, sense mullar-me i amb Kitschnette i les seves diminutes acrobàcies de vermut. Vaig avorrir-me al Teatre Fortuny intentant desxifrar la Crida Company i vaig demanar-me què hi feia jo allí o què hi feien ells allà. Per Reus, saltant de plaça en plaça descobrint cosetes que em fan vibrar – de risc, emoció i humor – també em demano, sovint, qui fa els guions de moltes cies franceses, de carrer i de circ, que presenten unes dramaturgies infumables que jo sovint no entenc. Essent tècnicament tan creatius, perquè fan aigües amb el guió? Faig l’ullet als creadors d’aqui. Que prenguin nota del “com” però no del “què”. I ja ho he dit.
I Mentre a Reus això passava, a Leoia, ( Pais Basc) a l’Umore Azoka en un ja tradicional i acollidor festival de carrer sempre ple de cosetes interessants li donaven el premi Umore a la mànager, distribuidora i treballadora incansabe de les arts de carrer, Roser Vila – 23 Arts a qui, per cert, van haver d’enganyar i de valent per garantir la seva presencia llampec i innocent a Leoia. Felicitats, Roser.
Interessant va ser, tot i que amb poc quorum la trobada professional de divendres amb la presentacio de 6 projectes de circ que demanen pas- sempre és una bona noticia – algun d’ells amb molt bona pinta. En l’acte un servidor, mal m’estar el dir-ho, va fer donar unes pinzellades del que serà properament un manual per rebre circs en vela Catalunya. Un encàrrec – sota la mirada atenta i entusiasta de la Silvia Duran – de la Direcció General de Cooperació Cultural que vol ser un pas – uti! sobretot! – en l’aplicació progressiva del Pla integral de Circ per a la millora del sector. Circs amb Vela, ajuntaments que voleu acollir aquests circs, aquesta eina – manual – us vol / pot ajudar. !! Properament.
La foto és de Daniel Pérez i és la petita carpa de Devoris Causa l’últim espectacle d’ Escarlata Circus. Si trobeu la seva petita carpa, no deixeu d’entrar-hi…
Els Politics: funambulistes en la corda fluixa de … La Cultura…
3 mai
Són dies de pre-campanya municipal i he anat a un debat. Un debat amb els candidats sobre… txan! Cultura. A la meva ciutat i a 18 ciutats més del meu pais han convocat un debat simultani, organitzat sota el paraigüa del l‘Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya ( APGCC). Mentre hi vaig penso… Una bona idea. Un bon tema. A veure si també tindrem un bons convidats?. La meva resposta en sortir del debat és…. Us la dic al final. La meva ciutat és una ciutat mitjana del mig de Catalunya. Sé que les preguntes intentaran no ser inconcretes amb l’esperança que,en les respostes, no es pugui fugir d’estudi. Faig aquest relat a partir, només, del que vaig viure en directe a la meva ciutat però que, després, en intercanvis amb d’altres persones que han assistit als altres debats crec que no s’allunya gaire del que està passant arreu. Absències: A la meva ciutat el PP no hi va ser. Després em comentarien que, a debats sectorials ells, no hi van. Doncs ja trobo que és un posicionament bastant clar, tristament, sobre el què en pensen de la cultura. M’ho apunto pel dia 22. La resta de candidats – 9 en el cas de la meva ciutat – van ser educats, si, van intentar ser constructius,si, van posar bona cara, si, però en general no van passar del rebedor. Què passa amb la Cultura? Que els politics – locals en aquest cas – no se la prenen seriosament. No la coneixen prou, no se l’estudien prou i proven de passar amb el que saben d’oïdes. I què en saben? Una mica de subvencions, una mica d’entitats, una mica d’equipament, una mica de voluntat, una mica de participació i una mica-molt entre tots ho farem tot. La cultura se la miren com un poti poti. La culpa d’això és que alguna vegada ja fa temps algú, amb argument, va dir públicament, que la cultura ho és tot. I tenia i té raó. Però els nostres responsables s’han quedat amb aquesta idea vaga i genèrica de la cultura que els permet no afinar, no planificar, no apostar i, si pot ser, no fer i deixar fer ( en el millor dels casos). El debat va ser superficialment amè, amb poques xifres damunt de la taula, amb alguna picabaralla sobre un equipament en concret - que ara és tancat – per si cal rehabilitar-ho o enderrocar-lo per fer un espai nou. I sobretot amb um sostre baix. Els discursos van ser tous i genèricament universals, amb algunes pincellades – si, hi van ser – d’un parell dels candidats que demostraven tenir més coneixement i més reconegut i més ambició. Espero que no sigui només ambició electoral. També va acompanyar durant tot el debat l’ombra de la precarietat que ens tocarà viure – no n’hi ha ni cinc al calaix – i l’argumentari – d’Iniciativa en aquest cas – que la solidaritat i la sostenibilitat i uns quants ítems més acabats en “tat” han de ser, ara, el discurs principal. Com si la Cultura no fos, precisament, un dels grans instruments per a la igualtat. Va haver-hi referències a la manca de diners, és clar, però cap argumentari sòlid que defensés, amb coneixement de causa i amb perspectiva de futur que una ciutat Cultural és una ciutat més rica, que en temps de crisi cal buscar motors i que la Cultura és, sobretot, un motor i no una rèmora. Algñu va dir que la Cultura és una inversió i no una despesa. Endavant, per aqui es comença. Al debat de la meva ciutat es va parlar una mica, també, de la Festa Major – una festa que està en llista d’espera per entrar a la Unitat de Cures Intensives – es va parlar de les entitats i del teixit associatiu o civil sense explicar-ne massa què se’n espera d’ell i què pot esperar aquest teixi de qui governa i… poca cosa més. Ah! si, un dels candidats va resultar ser un frikki – amb bona voluntat, si, però un frikki – que, la veritat, amb la sola presència i sobretot amb les seves “florides” intervencions, desmereixia del tot un debat que, tractant-se de Cultura, hauria de tenir un nivell, una profunditat i un recorregut que no el vaig veure. Continua essent la Cultura una de les grans assignatures pendents. Els politics, quan es tracta de Cultura, no hi van per nota. En tenen prou amb l’aprovat justet. I així ens va, com a ciutat, com a comarca, com a pais… Justet.
Quan penso en els politics i en la Cultura, no sé perquè, se’m apareix el funambulista. Però no és just, al funambulista li va la vida. L’equilibri li dóna el futur. El politic fa equilibris, si, però no s’hi juga res. Ah si… el vot.!
La foto és de la portada del llibre ” Traité du funambuliste” ( Actes Sud, 1997), de Philippe Petit. ( el primer home que va passejar-se entre les Torres Bessones de NY, el 1974)
