La Llotja. Si és una fira – i la Mostra és una fira – la LLotja professional és important. A Igualada enguany la Llotja ha aparescut centralment ubicada. Això és bo per al ” bussines”. De totes formes continuo pensant que el format d’estands – tradicionals de fires de mostres – no acaba essent el que una Mostra d’arts escèniques necessita. Convido a la reflexió i a la re-invenció. El primer que tingui una bona idea no cal que aixequi el dit. Que s’hi posi directament. Un art tan viu com l’escènic, quan el presentes dins stands…. jo diria que perd. Una altra LLotja – no només a Igualada – és possible.  Ep, ho penso jo. ( només?)

Debats. A la Mostra d’Igualada hi ha hagut debats. Taules. Sessions de formació. De tot el ventall de possibilitats em quedo sempre a mig aire en els debats. Sovint van ben encaminats però sovint acaba essent  una jam-session de pre-intencions. Sabem els problemes però no acabem de saber les solucions.  O no sabem com posar-nos-hi. O ens fa por posar-nos-hi i dir les coses pel seu nom. De vegades em sento cansat de seguir, només, plantejant els problemes.  Una mica més de valentia, una mica més de concreció i una mica més de punteria per encarrilar les demandes. o no?

Arts escèniques versus què? Els dos darrers anys ha planat per damunt la Mostra d’Igualada el fantasma d’una nova orientació global del certamen que, abanderada  per una presència eminent dels sectors editorial i multimèdia, convertis la Mostra d’arts escèniques en una mera comparsa de tot plegat. Bé, aqui és on arribo tard al comentari, ja que l’esmentada nova orientació duia el segell i l’empremta personal de qui fins fa pocs dies era responsable de l’ICEC ( l’ens del qual depèn la Mostra). I jo em pregunto, ara que Fèlix Riera és DIrector de Catalunya Ràdio i ja no és al capdavant de l’ICEC,  caldrà seguir tement per unes orientacions des de l’ICEC que facin tremolar, cada any, un certamen arrelat i amb sentit? Vaig ser en una taula rodona presidida per  Fèlix Riera i vaig tenir la percepció que el sr Riera tenia realment poca idea de la realitat d’aquest sector, de la seva complexitat i de la seva riquesa. I el qui vingui – escric sense saber qui serà – coneixerà el sector? Com és que, sovint, aterrent en politica persones – sens dubte capaces – però sens dubte també poc coneixedores de les diferents realitats dels respectius sectors on han aterrat?

A la foto, PostalExpress, de  Pere Hosta, a amb una sencill però eficaç proposta de carrer que vaig veure, amb gust pels carrers d’Igualada els dies de La Mostra.

A la foto és de Salvador Redó. Els lavabos del Kursaal convertits en petites escenes caòtiques dignes de Fellini.

A la foto el funambulista Philippe Petit, caminant pel cable entres les dues torres bessones. L’he escollit, la imatge, perquè ahir, el “Sense Ficció” de  TV3 en va emetre un impressionant documental de la gesta de l’any 1974 i perquè, avui més que mai, tots som una mica funambulistes. no?

La foto és, és clar,  de “La veritable història de França” de La Royal de Luxe. Tot un luxe. ( el web no és l’oficial, però és molt bo per fer un viatge per aquesta gran cia )

Uff, vaig a Tàrrega. Any de canvis primer he de trobar la nova llotja. Preparat per al caos. Doncs no, la Llotja és menys caòtica, un agradable sorpresa. Munto stand. Muntem stand. Tothom munta estand. És dijous i desmuntarem diumenge, queden 4 dies. 4 dies? Fa molta calor. A dins la llotja, no que s’hi està mooolt bé. Atravesso Tàrrega per anar a escoltar el seminari d’intercanvi amb Iberoamèrica. Interessant però lluny, Iberoamèrica. Em quedo amb un dels ponents, filòsof – em recorda Josep M Terricabres – que diu que l’evolució material sense l’evolució de la cultura obre la porta al fanatisme. Em fa por per cert. Prenc notes i a casa miraré què puc fer per apropar-me a l’alte cantó del bassal. La calor aquest any ha decidit apostar per Tàrrega. Les Llotges de les fires de cultura, al meu parer, encara estan en evolució. Compres o vens? No ho sé, que em vols vendre alguna cosa? Falten mecanismes que ajudin a dinamitzar. I quan dic dinamitzar vull dir fer que els compradors s’expliquin més. Digue’m què busques i et diré si ho tinc. El cafè funciona. He conegut gent del sector que només coneixia pel twitter. A la Llotja es xerra i es comparteix molt. Deu ser que ens dediquem a la cultura, no? Així serà la meva vida durant 4 dies. Bé, 3 dies i mig. Autoritats!, hi ha 2 senyals que avisen que vénen les autoritats: Els cotxes oficials i els canapès a punt. És aixi.  Quan passegen per a llotja potser que et toqui i s’aturin al teu estand i potser que no. Aquest any ha estat que si i gràcies a un gest de Mike Ribalta – gràcies –  departeixo amb el conseller… d’agricultura. Què hi farem, no em puc queixar, em diuen que en Mascarell ja ha marxat i la faig petar amb el conseller Pelegrí i un munt de sèquit – en saludo a uns quants – molts dels quals no sé qui són. És el que té la politica. I el bussines. Al meu stand, a la pantalla de l’Imac no paro d’ensenyar imatges d’un deliciós espectacle de circ de la cia Dirk & Fien i d’entre els molts que s’ho miren mig lligo tractes per anar a Irlanda. Ep, res en ferm, encara, eh!  Diumenge a les 3 de la tarda, no ens enganyem, estarem pendents de veure qui és el primer que desmunta per seguir-li l’exemple. Jo sé qui va ser, el primer, però no ho diré. és clar.

I al carrer? Al carrer Tàrrega és el de sempre. I això vol dir que els que fa anys que hi anem intentem evitar allò que volem evitar. Però encara busquem la sorpresa. El parc de st Eloi, de nit, és una troballa. Aquest any no calia patir tot feia indicar que l’espectacle inaugural no faria patir i així ha estat. El voluminós muntatge de Los Galindos va fer bona la inauguració, me’n alegro. Molt. Veig coses que m’agraden i em faig fugisser de les que em fan grima. Dijous i divendres és una fira, el cap de setmana es tot un altre cosa. El mateix però mooolt més atapeït.  Però no, no parlaré aqui de cies perquè me’n deixaré i no vull però si que parlaré d’una cosa que pot acabar fent mal a les cies. Em refereixo a l’off. Vull dir l’off que no existeix a Tàrrega però que en canvi es manifesta impertinentment en una munió d’espontanis de poca-baixa-cap qualitat que acaben molestant. Sobretot als itinerants. Jo m’ho faria mirar. No li fa cap  favor a Tàrrega aquest off brut i sense pretensions artístiques, encara que a cop d”ull sembli que li va molt bé perquè li emplena cantonades i fa bullir la gent. Aqui ho deixo. Tàrrega i la crisi. Tothom en parla de la crisi a Tàrrega i jo trobo que l’estrenat director artístic de Tàrrega ha servit una fira amb contingut, amb discurs i amb una certa coherència investigadora i que el veterà Pau Llacuna ha sabut servir una fira endreçada i eficient. Felicitats a tots dos en temps de crisi. I jo? He fet bussines, he buscat tresors, m’he enfadat amb els espontanis, he ” investigat” pels racons i fins i tot, per primer cop, me’n he anat a fer un cop d’ull al càmping. A aquella esplanada immensa que fa de càmping. Reconec que la immensitat  m’ha sobtat.  He recollit i he tornat de Tàrrega. Imputs, converses, projectes, negocis. reflexions….del territori creatiu al territori reflexiu. Fins l’any vinent. Sempre hi tornem, a Tàrrega.

A la foto, els personatges-mags de la cia Zootroupe,ocupant la LLotja amb petits efectes de màgia.