M’arriba via facebook una reflexió de l’actor clown Guillem Albà i em fa pensar. Ell ha escrit unes reflexions a cor obert  després d’haver llegit unes crítiques – dolentes – del nou espectacle de Sergi López i Jorge Picó “30/40 livingstone”. Jo, l’espectacle encara no l’he vist i per tant no em puc posar a opinar ni sobre la crítica ni sobre l’espectacle. Però si que em ve de gust reflexionar sobre el que opina Guillem Albài sobre les crítiques en general. Naturalment el punt de discrepància és pel fet que la crítica és dolenta. Quan la crítica és bona, malgrat puguis no estar-hi d’acord, no sol haver-discrepància. Té dret el crític a fer una crítica dolenta a partir del seu parer? Té dret a fer-la bona? Per què serveixen els crítics? N’hi ha d’haver? Cal re-inventar la figura del crític? Cal reconvertir-lo en cronista? Pot una crònica ser àcida, mordaç, dolenta o demolidora sobre l’espectacle vist? Té dret l’artista a enfadar-se? ( Per suposat que si, però, hi ha vida més enllà de l’enrabiada?). Hi ha crítics disposats només a fer anar la demolidora? Pot fer-se una crítica a partir de les expectactives creades a priori? Pot ser que un espectacle sigui fallit i ‘artista no ho vegi? Pot ser que un espectacle sigui bo i el critic no se’n adoni? Fa res si el crític no té un bon dia? I fa res si el creador s’ha perdut? Cal crear? Cal críticar? I  I, a mi, què m’agraden més, els crítics o els cronistes? I al Guillem Albà?  Recordo nítidament que l’any 92 vaig córrer, literalment, cap a Barcelona a veure un espectacle després de llegir una crítica/crònica  del sempre estimat Gonzalo Perez de Olaguer que, acabava dient: ” Y ahora, dejen inmediatamente lo que esten haciendo y vayan corriendo a ver este espectáculo. No se lo pueden perder”. L’espectacle era ” La veritable història de França” a càrrec de La Royal de Luxe. Mai li he agraït prou al crític G.P.O. que em des saltar del sofà per veure aquell espectacle. Un dels millors espectacles de carrer que he vist en la meva vida. Encara me’n recordo ara!.  I parlàvem d’això, dels crítics, oi?

La foto és, és clar,  de “La veritable història de França” de La Royal de Luxe. Tot un luxe. ( el web no és l’oficial, però és molt bo per fer un viatge per aquesta gran cia )