He anat a Freiburg a l’Internationale Kulturbörse Freiburg. O sigui, un mercat, una llotja d’arts escèniques.  En la seva 23ena edició i amb més de 300 stands és una trobada important pel volum i per la repercussió en el mercat local. Local vull dir, clar, l’alemany. Hi he anat a prendre mides. Cal prendre mides abans de planificar futures accions amb artistes d’aquí. Una visita que fa temps que tenia pendent.  Ubicat dins un gran pavelló firal, als afores de la ciutat, el “kulturbörse” és un punt de trobada.  I de negoci. L’acció als estands es combina amb uns quantes actuacions – showcases – en directe al mateix recinte. És un estil que a mi, personalment, no em convenç aquest de l’actuació per a públic – només – professional, però és un model que segueixen també d’altres trobades. Està clar que, sense públic, no pots arriscar-te a presentar segons què i  per tant cal mesurar bé amb quin espectacle t’hi pots presentar i amb quin no. Allà m’hi he trobat – com a tot el món – catalans. En aquest cas aixoplugats sota el paraigües institucional del Catalan Arts – aprovo que sigui aquest un dels papers de la nostra administració – un grapat de cies catalanes hi han anat a  mostrar-se i a vendre’s. Ben fet.  Destaco la cia La Tal que repeteix presència després d’haver triomfat  l’any passat amb el seu incombustible “Carilló” enguany hi presenten ” Les fotografiers” i també el virtuós dels malabars Sebas, que prova sort enguany.  Els desitjo sort. Dins la gran varietat d’estands em fixo que hi ha bastant treball de creació pròpia a l’hora de muntar-los. Vull dir que es defuig un xic del típic stand modular. Això aporta visibilitat i – intenta – captar l’atenció del visitant-professional. Pel que fa als continguts denoto un augment de les propostes artístiques de petit i mitjà format. Sense dubte, la situació econòmica demana propostes “econòmiques”. Aquí ens tocarà – ens toca ja – fer el mateix. Ara mateix no hi ha opció. Caldrà veure l’evolució d’aquesta tendència que no acabi empobrint més del compte el panorama i saber trobar l’equilibri entre els  – molts – productes petits però de qualitat i –alguns – productes grans però que siguin també de qualitat. Que no sempre ha estat així.  A Freiburg hi he vist una deliciosa creació dels sempre sorprenents Théatre de la Toupine, amb  “un vache de Mànege”, una recreació d’una granja, que espero poder veure aviat en algun certament català. I com a cosa insòlita – d’aquelles que només et trobes a les fires – vaig gaudir d’una minúscula acció a càrrec de Le grand theatre mecànique, Les ateliers de Nino. Una acció per a només deu espectadors, convenientment situats dins una carpa mínuscula i circular on, un cop a dins i mirant a través d’unes curioses finestretes podiem ser ” voayeurs” d’excepció d’una mini-reproducció d’un teatret tipus liceu amb tot els seu públic. Una filigrana mecànica que ja va ser al Festival Trapezi el 2008  Torno de Freiburg amb notes  preses per saber recomanar què i a qui dins aquest procés imprescindiblement necessari i gens fàcil de la internacionalització. Una prioritat.

A Freiburg gairebé plovia  estàvem, al migdia, a -1º. les iaies van en bicicleta i, als cafès, els avis fan anar els seus iphones. Jo m’hi vaig perdre una estona buscant una plaça on hi havia estat fa més de 20 anys. I la vaig trobar. És el que té la vella-bella Europa. Com si fossis a casa. Però fora de casa.  Tot això, a propòsit de la internacional(-itat.) necessària.

A la foto el bonic Carilló de La Tal.