No sé si la Cultura, amb els seus continguts, han d’anar sempre a concurs públic?  El passat estiu llegia com un Ajuntament havia posat la Festa Major a concurs públic. S’hi havien presentat diverses empreses i, deia l’Ajuntament, en la tria de la guanyadora, les arques muncipals s’havien estalviat uns quants milers d’euros. Ràpidament vaig pensar diverses  coses que ara escric: En aquest procés veig uns artistes que han acabat cobrant menys. I uns artistes que no han actuat, només, pel preu.  També veig que potser els “continguts” de la festa se’n han ressentit. Menys pressupost, menys qualitat.  Uf! i aqui pateixo pels espectacles familiars…! Veig que aquest és un camí que s’obre – cap a les empreses de gestió cultural i artística, i jo en sóc una d’elles – en les que cal veure com s’equilibra el preu amb el qualitat. Si vols guanyar, potser, ja saps que has de fer… I a mi no em sedueix gaire. Veig, i no m’agrada, que en el fons el responsable municipal es treu de sobre la ” feina” de gestionar un pressupost i ” deixa” que el concurs li ajusti la partida. I tampoc m’agrada. La Cultura, les arts, tenen eines de mesura – i tant! –  i per tant la pregunta clau és si quan s’obren concursos públics es fan amb totes les eines de mesura a la mà i ben gestionades. I totes les eines vol dir moltes més eines que les dels balanços econòmics.  L’Ajuntament en qüestió que l’estiu passat va ” estalviar-se” uns quants milers d’euros, no podia haver fet una igualment bona – o brillant – gestió  sense emparar-se, només amb la figura del concurs públic.? M’imagino uns responsables de cultura, o de festes, gestionant bé i, amb ganes, un pressupost i un programa i unes idees ben clares. I que tothom hi presenti propostes, de preu i de contingut. I que sigui el responsable públic que gestioni, que trïi, que assumeixi, que marqui perfil… No és concurs, però resulta igualment tant i tant públic… Espero que per a la campamnya de programacions d’enguany, no sigui -per defecte – el procés triat per programar… d’ofici.

A la foto el funambulista Philippe Petit, caminant pel cable entres les dues torres bessones. L’he escollit, la imatge, perquè ahir, el “Sense Ficció” de  TV3 en va emetre un impressionant documental de la gesta de l’any 1974 i perquè, avui més que mai, tots som una mica funambulistes. no?