el Blog de Pep Garcia
Consultor Artístic – Gestor cultural www.lageneralsl.com
L’espectacle, sempre, en viu i en directe
21 des
Una reflexió en veu alta, perdó, en veu baixa. Baixa? Si, per no molestar. Per no molestar qui? Per no destrorbar els artistes i els espectacles que estan representant en aquests moments. I és que resulta que en aquest món tant i tant 2.0 i virtual, els espectacles continuen fent-se en directe. Sempre en directe. Concerts, audicions, circ, màgia… allò que es fa és únic i efímer. Irrepetible. I fins i tot fent el mateix mai no ho és del tot. L’espai, el públic, la temperatura, l’hora les ganes… tot juga – a favor i en contra – per fer que un espectacle vagi bé. O malament. I perquè ho dic això? Doncs perquè només veient-los en directe puc saber realment què en penso i a qui els puc recomanar i on no. Els veig en directe i els puc explicar, ” vendre”, aconsellar… contractar. I m’agrada que sigui així perquè aixi, malgrat els avenços i la tecnologia, continuo tocant de peus a terra. Continuo pendent de les emocions. I la tecnologia, si, la faig servir – i tant! – però els videos, els clips, els tracks, els youtubes, els faces… només em serveixen si tinc el directe al cap. De vegades un bon clip, un bon mail o una bona explicada em fa córrer per anar a buscar el directe. Segurament deu ser aixó el que, realment, volia escriure. Que vaig a buscar i a veure els espectacles com el primer dia i que encara m’emociono quan noto que allò que m’estan explicant està realment bé i pot servir per a projectes futurs, per a clients de sempre o per a nous sol.licitants. M’agrada saber-me al dia i en directe. I no falla. Quan ho has vist, ho has vist. Si, deu ser això el que els volia explicar. Ara fa poc mes de 2 mesos una nit de dissabte vaig córrer a Figueres a veure uns mags. M’ho havien explicat i m’havien convidat i el meu instint em va dir que l’escapada valdria la pena. Són zootroupe, i són molt bons.Ara ja en puc parlar, ja els puc oferir, els puc contractar. Quan els veia, en directe, pensava – alhora que gaudia – és així i només així que puc fer la meva feina. I és per això que estic al servei dels clients. En directe. I, la veritat, és que em fa feliç. Si se’m permet.
Notes, breus, de la Mostra d’Igualada 2012
7 mai
El que té anar tard a escriure sobre algun esdeveniment recent és que, si bades, mentre t’ho penses et canvien algun responsable politic. A mi, amb la Mostra d’Igualada, m’ha passat. Ho explico al final d’aquest telegrama sobre la Mostra 2012 d’Igualada.
La Llotja. Si és una fira – i la Mostra és una fira – la LLotja professional és important. A Igualada enguany la Llotja ha aparescut centralment ubicada. Això és bo per al ” bussines”. De totes formes continuo pensant que el format d’estands – tradicionals de fires de mostres – no acaba essent el que una Mostra d’arts escèniques necessita. Convido a la reflexió i a la re-invenció. El primer que tingui una bona idea no cal que aixequi el dit. Que s’hi posi directament. Un art tan viu com l’escènic, quan el presentes dins stands…. jo diria que perd. Una altra LLotja – no només a Igualada – és possible. Ep, ho penso jo. ( només?)
Debats. A la Mostra d’Igualada hi ha hagut debats. Taules. Sessions de formació. De tot el ventall de possibilitats em quedo sempre a mig aire en els debats. Sovint van ben encaminats però sovint acaba essent una jam-session de pre-intencions. Sabem els problemes però no acabem de saber les solucions. O no sabem com posar-nos-hi. O ens fa por posar-nos-hi i dir les coses pel seu nom. De vegades em sento cansat de seguir, només, plantejant els problemes. Una mica més de valentia, una mica més de concreció i una mica més de punteria per encarrilar les demandes. o no?
Arts escèniques versus què? Els dos darrers anys ha planat per damunt la Mostra d’Igualada el fantasma d’una nova orientació global del certamen que, abanderada per una presència eminent dels sectors editorial i multimèdia, convertis la Mostra d’arts escèniques en una mera comparsa de tot plegat. Bé, aqui és on arribo tard al comentari, ja que l’esmentada nova orientació duia el segell i l’empremta personal de qui fins fa pocs dies era responsable de l’ICEC ( l’ens del qual depèn la Mostra). I jo em pregunto, ara que Fèlix Riera és DIrector de Catalunya Ràdio i ja no és al capdavant de l’ICEC, caldrà seguir tement per unes orientacions des de l’ICEC que facin tremolar, cada any, un certamen arrelat i amb sentit? Vaig ser en una taula rodona presidida per Fèlix Riera i vaig tenir la percepció que el sr Riera tenia realment poca idea de la realitat d’aquest sector, de la seva complexitat i de la seva riquesa. I el qui vingui – escric sense saber qui serà – coneixerà el sector? Com és que, sovint, aterrent en politica persones – sens dubte capaces – però sens dubte també poc coneixedores de les diferents realitats dels respectius sectors on han aterrat?
A la foto, PostalExpress, de Pere Hosta, a amb una sencill però eficaç proposta de carrer que vaig veure, amb gust pels carrers d’Igualada els dies de La Mostra.
Sant Cugat del Vallès i el circ… per exemple
29 mar
Tarda dels darrers dies de març de 2012 a St Cugat del Vallès. Reunió a l’Ajuntament. Hi som tots. I tots per parlar de circ. I quan dic tots vull dir: Cultura, Àrea de Territori i Medi ambient, Policia Local, Protecció Civil i l’àrea de Gestió i Serveis a les Persones. Tots. No hi falta ningú. I nosaltres, en aquest cas el Circ Raluy i jo. Ho ressenyo perquè la reunió és per parlar de circ i perquè en aquest país no es solen prodigar massa reunions de tots els àmbits municipals per parlar de circ. Bé si, quan hi ha problemes, però no és el cas. Repassem com ha anat la gestió de la darrera estada del Circ Raluy a St Cugat ara fa unes setmanes i, el que és més important, planifiquem el futur. Estem parlant d’un municipi amb la voluntat política i tècnica de programar i acollir circs amb carpa i que vol fer-ho a partir de criteris culturals i artístics per un cantó i per l’altre amb estricte cumpliment tècnic i legal de tots els requisits. Hi ha calendari, hi ha espais, hi ha un encàrrec per elaborar un conveni marc a tres anys vista i hi ha ganes de cumplir-lo. Destaco – i en la reunió remarco que no sol ser habitual – que per part de l’Ajuntament hi són tots i que Cultura porta la veu cantant a l’hora de rebre i programar els circs. Com ha de ser. I Cultura sap que qualsevol opció escollida no tirarà endavant sense el pertinent cumpliment per part del circ de tots els requisits. Tots. I es posen tots els requisits damunt la taula. Tothom ho té clar. Aquesta voluntat municipal sap que la legislació general no acompanya, ans al contrari, que el pla íntegral de circ no arriba fins on ha d’arribar i que, per tant, cal fer apostes decidides per arribar a bon port. Durant la reunió ja ho dic i ara ho escric que, com que no és habitual si ho fem bé d’aquí en pot sortir exemple. Quants Ajuntaments no estan esperant una bona guia per acollir circs? I quan dic guia no vull dir només de requisits tècnics o legals o de seguretat, no, vull dir de concepte. Jo els diria que, de fet, la resposta està en la seva mà. I no és tan difícil. Si el circ és cultura se l’ha de tenir i tractar com això. Cal tenir criteris culturals i artístics per tractar el circ. I tenir clar, també, que hi ha circs que potser són circs (¿) però que no són cultura. Així de clar. I actuar amb responsabilitat i en conseqüència. I per això cal tenir les coses molt clares…. Com Sant Cugat del Valles, per exemple.
A la foto, Cercavila de promoció del Circ Raluy, els anys 50, pels carrers de Paris.
Les estàtues humanes… art de carrer ?
15 mar
Les estàtues de la rambla de Barcelona sempre fan run run. Fan soroll tot i ser, la majòria, silencioses. I tot ser estàtues i,per tant, immòbils, sempre es nota un cert moviment al seu entorn. Perquè? És un tema per resoldre. Sempre és un tema per resoldre. Les estàtues de la rambla és art de carrer? Són artistes? És, sigui dit amb tot el carinyo del món, mobiliari urbà? Amb les estàtues s’hi ha fet tot. S’ha volgut regular, endreçar, ubicar, seleccionar – tu si que vales? – retirar, legislar, númerar, ordenar… Molts intents per a tan pocs resultats. Potser si que s’han de regular les estàtues humanes de la Rambla. O potser no. Hi dóno voltes després d’haver-me-les mirat fa dues tardes aprofitant unes hores mortes entre reunió ireunió. Quan me les miro, in situ, tinc clarament una visió – deformada, si, com a programador – de les que aporten quelcom artístic i de les que no. En alguns casos és tremendament claríssim. I en d’altres patèticament evident. I no és tan dificil, penso. Hi dono voltes pensant que si a l’hora de la veritat acaba essent complicat treure un bon profit d’una cosa aparentment sencilla com les estàtues de la Rambla, no m’estranya que sigui tan dificil endreçar tantes i tantes coses del sector artistic i cultural. Perquè, això si, haviem quedat que les estàtutes de la rambla són art de carrer, o no? Ho deixo aquí…
A la foto, Bufalo bill. El de veritat, en una imatge d’època. No l’hi he vist mai a la rambla en versió estàtua humana. Però tampoc m’estranyaria trobar-me’l qualsevol dia d’aquests.
El “ingenio catalán”
29 feb
Escric mogut per “ l’ingenio catalàn”. Ho reconec. I és que aquest és el nom d’una secció dins el programa del XIII FIA 2012, ( Festival de las artes) que comença el dia 1 de març i que fins el dia 25 confegeix el que és, segurament, l’esdeveniment cultural més important de Costa Rica. Un gran festival multidisciplinar amb una extensíssima programació i una nota d’intencions a la portada del programa que m’ha agradat i vull compartir:
“ Invertir en cultura és invertir en la gent”. No puc estar-hi més d’acord. A dins el programa hi trobo, a la pàgina 15, un petit apartat dedicat – efectivament i convenientment apadrinat pel Llull i per Catalan Arts – a “ el ingenio catalàn” i en descobreixo el motiu: Tres companyies catalanes, Els “Tombs Creatius” de Toni Tomàs ( incansables constructors de magnífiques col.leccions de jocs artesanals de carrer ) Guixot de 8 ( creadors dels enginyosos jocs reciclats i Els amics de Crusó de la cia “Toc de Fusta” ( brillants ninots autòmats gegants amb increïbles engranatges de fusta). Dins la programació del Festival hi trobo també, els ” Cavalls de Menorca” de Tutatis i les “Girafes” de Xirriquiteula. Encuriosit, parlo amb aquest incansable creador que és Toni Tomàs. Constructor de jocs, si, però també d’una altra petita meravella, el Puck Cinema Caravan, segurament el cine més petit del món. Dins el seu ventre hi caben… 7 espectadors!. No deixeu d’entrar-hi si us el trobeu en alguna plaça. El Toni de Tombs Creatius m’explica que ells no només hi duen els jocs d’aquí sinó que, allà, ja fa anys que la cia hi té una altra col.lecció que, en el seu moment, va ser construïda allà i pintada per reconeguts il.lustradors del país centreamericà. Enguany, els jocs de Tombs Creatius que han marxat cap al FIA han estat dibuixats i pintats per joves il.lustradors lleidatans. Tot un bon exemple, trobo jo, de cooperació aquí i allà. Partint que l’exportació i la internacionalització són les eines clau, felicito els que salten bassals i em quedo aquí, content, pensant en el petit espai on a Costa Rica ens ténen presents no pel seny i la rauxa sinó, millor encara, per l’enginy.
A la foto un joc, amb una marieta, de la col.lecció de Tombs Creatius que ara és a Costa Rica.
Kursaal, 5 anys, també, de màrqueting cultural real.
21 feb
Torno del teatre Kursaal de Manresa i escric, com sempre, el que em sembla. Hi he anat a veure l’espectacle-gala-performance que el Kursaal ha preparat per celebrar els primers 5 anys de vida. Comptant-m’hi a mi hauran estat prop de 1500 persones que durant 3 dies hauran vist i sentit el que el teatre els vol dir. Mentre gaudeixo de la sorpresa, un itinerant recreat i animat amb gràcia per més de 150 col.laboradors per dins del teatre en petits grups tractats com si de “ turistes-espectadors” es tractés, penso en el que veig i el que significa. De les escenes trobo especialment re-eixides una paròdia a camerinos amb dos “divos” i un regidor just abans d’estrenar, una singular proposta que, binocles en mà, se’ns ofereix des d’un balcó del davant a més de 50 metres de distància i el delirant caos de dins els lavabos.No em fa res dir que penso en La Cubana. Felicitats. Però mentre veig el que em trobo per dins penso en el que representa per fora. En uns temps de sobre-saturació comunicativa en els que tan dificil resulta, de vegades, comunicar bé i amb eficiència i saber fer partíceps els ciutadans-consumidors-clients-espectadors, la sessió d’aniversari del Kursaal és una brillant eina de màrqueting. La millor, segurament. I quan dic màrqueting ho dic pensant en la millor de les atribucions de la paraula. El Kursaal funciona, bé, perquè el Kursaal es comunica i es ven molt bé. I això no és fácil. El secret, a part de molta traça, molta feina, moltes hores, moltes idees i moltes mànigues arremangades des de la cuina d’El Galliner és que el Kursaal no enganya. El que diu i fa ho diu i ho fa de veritat. És un màrqueting d’emocions real i en estat pur perquè el contingut és real. Així de fàcil i així de dificil. Res més. I aquesta és la gran explicació de com i perquè, hores d’ara, el Teatre Kursaal és el gran vaixell insignia de la marca Manresa. I el model, aquí està, si es vol, es pot copiar. Si. Però compte.. aleshores ja no serà real. Serà còpia. I no serà el mateix. Felicitats.
A la foto és de Salvador Redó. Els lavabos del Kursaal convertits en petites escenes caòtiques dignes de Fellini.
L’hora de ( demanar) les subvencions…
14 feb
Amb les convocatòries de subvencions donades a conèixer, tant des del Departament de Cultura de la Generalitat com des de l’INAEM del govern d’España s’obre el termini per demanar-les. En temps de crisi, quina cosa tan exòtica que resulta poder demanar diners a l’administració. És clar que és un concepte, aquest de les subvencions, que ha entrat en una fase progresiva de canvi i transformació. I en part està bé que així sigui. Tradicionalment ha estat el sector cultural i artístic el qui rebia diners públics cosa que, en ser de domini públic, no ha estat mai ben vista per tothom. Semblava que només els artistes rebien subvencions per fer les “seves” coses. I a canvi de res. Resulta que no. Ara sabem que quasi tots els sectors de la indústria tenen unes linies o altres d’ajut. Algunes són estructurals i d’altres de concretes. Algunes ténen raó de ser i d’altres… no tant. O no … gens. Darrera de les justificacions de les subencions sempre hi ha l’argument del suport a un sector, a una indústria. I és aquí on surt la nova reflexió: Tota la cultura és indústria? Un creador ha de ser indústria per poder ser rendible? Ha de ser rendible? Què vol dir ser rendible? Tots els sectors, tots, tenen valor afegit, això està clar. La diferència és que en el camp de l’art i la cultura, el valor afegit no és tan un valor, diguem-ne, afegit, sinó intrínsec. I com a tal se l’ha de valorar. I mesurar-ne el retorn. Que el concepte indústria no pesi més, ni massa, per davant i per damunt del concepte i el format del creador. Que ha de rendir, si. Però que no s’apliqui a la “indústria cultural” els mateixos paràmetres medidors que s’apliquen a d’altres sectors industrials. De vegades la paraula indústria cultural m’agrada. De vegades no. Ara, amb el nou govern, s’ha canviat la paraula “indústria” per “ empresa”, ICEC El nom no fa ni canvia la cosa. Animo els creadors a apofitar bé la convocatoria de subvencions. I animo les institucions a fer una bona mesura i valoració de les peticions. Una cosa sempre dificil i que ara, amb una recentment oberta “ finestreta única”, diuen, que anirà més. I serà més clar. I més ràpid. I més barat. Caldrà veure-ho.
Des de la meva vessant de gestor-consultor cultural i artístic i amb els PLANS DE SERVEI que hem obert a La General em poso a disposició dels artistes i els creadors – siguin indústria o empresa – per ajudar-los a pensar, complimentar i formalitzar bé aquest procés, perquè sigui això, un bon procés, i no només un tràmit.
A la foto, una màquina – descatalogada – per demanar subvencions. Quantes subvencions no s’havien demanat amb aquesta màquina d’escriure…? Les coses han canviat.
Gens, gens, gens, gens… gens
8 feb
El final m’ha agradat. La gala dels Premis Gaudí de cinema, no. Els continguts tampoc i el format encara menys. Però això ja fa temps que em passa. Perquè el sector de les arts acostuma a no encertar-la a l’hora de fer les respectives gales de premi. És curiós que el sector que hauria d’estar més ben – intrínsecament – preparat per a fer un esdeveniment acabi fent uns productes que, vistos per la tele, no s’aguantin ni amb pinces. I en directe e, temo que tampoc. A mi em fa rumiar. No dic que sigui fàcil, no ho és. Però potser, precisament, perquè no ho has d’encarregar a ningú sinó que el que està a dalt fent-ho és algú que ben bé podia ser a baix, veient-lo, acaba generant un excés de confiança d’auto-complaença que, al final, es paga. Car. Si he de jutjar per la gala, el cinema català no està bé de salut. I sé que no és cert. Si els del cine només són capaços de fer “allò” que jo vaig veure per la tele i vaig seguir esbufegadorament pel twitter, no és, gens, un bon senyal. Que ho encarreguin a algú, si us plau. I que s’hi mirim una mica – mlt –més. Però si la gala, ni de principi al final no em va agradar, sí que el que m’ha agradat és el segon final. Resulta que després d’uns monòlegs d’encàrrec per fer bullir el personal en general, el que m’ha acabat agradant – molt – és un petit, concís i espontàni monòleg no pre-encarregat del conseller Mascarell. A qui tampoc li ha agradat gens, gens, gens, gens, gens. Fins a 5 cops ho va dir. Acostumat com estic a estar sovint en contra de polítics que no saben el que diuen i menys el que es fan, celebro la reflexió valenta i sincera del conseller de Cultura. La seva ha fet bona la gala. Tenim, per fi, una bona reflexió per compartir, per discrepar. Per enriquir-nos. A la gala li ha fet bé, si, però al cine – català – no. Ara mateix, entre el desastre de la gala i el brillant final de Mascarell, quasi ja no recordo cap dels guardonats. Excepte Pere Portabella. Justament l’altre bon discurs de la nit. Una nit de poc… gaudi.
A la foto, l’estaueta dels Gaudi. He estat a punt de posar-hi el mitjó d’enTàpies però hagués semblat burleta. A mi el mitjó – i l’obra de Tàpies – m’agrada i fa pensar. I no és de mal gust.
Cultura, festes i… concursos… públics
12 gen
No sé si la Cultura, amb els seus continguts, han d’anar sempre a concurs públic? El passat estiu llegia com un Ajuntament havia posat la Festa Major a concurs públic. S’hi havien presentat diverses empreses i, deia l’Ajuntament, en la tria de la guanyadora, les arques muncipals s’havien estalviat uns quants milers d’euros. Ràpidament vaig pensar diverses coses que ara escric: En aquest procés veig uns artistes que han acabat cobrant menys. I uns artistes que no han actuat, només, pel preu. També veig que potser els “continguts” de la festa se’n han ressentit. Menys pressupost, menys qualitat. Uf! i aqui pateixo pels espectacles familiars…! Veig que aquest és un camí que s’obre – cap a les empreses de gestió cultural i artística, i jo en sóc una d’elles – en les que cal veure com s’equilibra el preu amb el qualitat. Si vols guanyar, potser, ja saps que has de fer… I a mi no em sedueix gaire. Veig, i no m’agrada, que en el fons el responsable municipal es treu de sobre la ” feina” de gestionar un pressupost i ” deixa” que el concurs li ajusti la partida. I tampoc m’agrada. La Cultura, les arts, tenen eines de mesura – i tant! – i per tant la pregunta clau és si quan s’obren concursos públics es fan amb totes les eines de mesura a la mà i ben gestionades. I totes les eines vol dir moltes més eines que les dels balanços econòmics. L’Ajuntament en qüestió que l’estiu passat va ” estalviar-se” uns quants milers d’euros, no podia haver fet una igualment bona – o brillant – gestió sense emparar-se, només amb la figura del concurs públic.? M’imagino uns responsables de cultura, o de festes, gestionant bé i, amb ganes, un pressupost i un programa i unes idees ben clares. I que tothom hi presenti propostes, de preu i de contingut. I que sigui el responsable públic que gestioni, que trïi, que assumeixi, que marqui perfil… No és concurs, però resulta igualment tant i tant públic… Espero que per a la campamnya de programacions d’enguany, no sigui -per defecte – el procés triat per programar… d’ofici.
A la foto el funambulista Philippe Petit, caminant pel cable entres les dues torres bessones. L’he escollit, la imatge, perquè ahir, el “Sense Ficció” de TV3 en va emetre un impressionant documental de la gesta de l’any 1974 i perquè, avui més que mai, tots som una mica funambulistes. no?
A propòsit dels crítics i dels criticats
13 des
M’arriba via facebook una reflexió de l’actor clown Guillem Albà i em fa pensar. Ell ha escrit unes reflexions a cor obert després d’haver llegit unes crítiques – dolentes – del nou espectacle de Sergi López i Jorge Picó “30/40 livingstone”. Jo, l’espectacle encara no l’he vist i per tant no em puc posar a opinar ni sobre la crítica ni sobre l’espectacle. Però si que em ve de gust reflexionar sobre el que opina Guillem Albài sobre les crítiques en general. Naturalment el punt de discrepància és pel fet que la crítica és dolenta. Quan la crítica és bona, malgrat puguis no estar-hi d’acord, no sol haver-discrepància. Té dret el crític a fer una crítica dolenta a partir del seu parer? Té dret a fer-la bona? Per què serveixen els crítics? N’hi ha d’haver? Cal re-inventar la figura del crític? Cal reconvertir-lo en cronista? Pot una crònica ser àcida, mordaç, dolenta o demolidora sobre l’espectacle vist? Té dret l’artista a enfadar-se? ( Per suposat que si, però, hi ha vida més enllà de l’enrabiada?). Hi ha crítics disposats només a fer anar la demolidora? Pot fer-se una crítica a partir de les expectactives creades a priori? Pot ser que un espectacle sigui fallit i ‘artista no ho vegi? Pot ser que un espectacle sigui bo i el critic no se’n adoni? Fa res si el crític no té un bon dia? I fa res si el creador s’ha perdut? Cal crear? Cal críticar? I I, a mi, què m’agraden més, els crítics o els cronistes? I al Guillem Albà? Recordo nítidament que l’any 92 vaig córrer, literalment, cap a Barcelona a veure un espectacle després de llegir una crítica/crònica del sempre estimat Gonzalo Perez de Olaguer que, acabava dient: ” Y ahora, dejen inmediatamente lo que esten haciendo y vayan corriendo a ver este espectáculo. No se lo pueden perder”. L’espectacle era ” La veritable història de França” a càrrec de La Royal de Luxe. Mai li he agraït prou al crític G.P.O. que em des saltar del sofà per veure aquell espectacle. Un dels millors espectacles de carrer que he vist en la meva vida. Encara me’n recordo ara!. I parlàvem d’això, dels crítics, oi?
La foto és, és clar, de “La veritable història de França” de La Royal de Luxe. Tot un luxe. ( el web no és l’oficial, però és molt bo per fer un viatge per aquesta gran cia )
No sé què pensar-ne d’això del CONCA…
14 nov
No, no en tinc el criteri clar. Ara que el plenari quasi sencer del CONCA ( només n’ha quedat sense dimitir una representant, Pilar Parcerisas), ha dimitit, no en tinc un criteri i una opinió clars. El que passa és que abans de les dimissions, tampoc. A mi, d’això del CONCA, des del primer instant me’n ha agradat la música però no la lletra. Es pot dir, parlant de cultura, si ets una persona suposadament del món de la cultura, que una cosa no l’has entès? A mi m’ha passat des del primer dia. El CONCA no l’he entès mai. Mai. Entenc que, vistes les dimensions i els pressupstos, això és una lluita de titans. De Titànics gosaria dir jo vistès com estan les coses. Però per no afegir més confusió al sac, que diuen, en un tema tan complex intentaré ser clar per tal que, com a mínm, s’entengui el que no entenc i així algú em pugui ajudar.
El CONCA? Entenc que es crea un organisme que planifiqui, vetlli i posi paràmetres culturals a mig i llarg termini que eviti, quan s’escalgui, la paràlisi cultural en temps de canvis de govern. Entenc que el CONCA és sabiduria, criteri, professionalitat, rigor, i tots aquells valors que, allunyats de postures politiques cojunturals, tenen més valor encara. I entenc que el govern, el que sigui, escoltarà el Conca. Que per això el té. I què més farà el CONCA? Repartir subvencions. Aqui, jo, ja discrepo. No per res en concret sinó per tot en general. I perquè vist el que s’ha fet fins ara no veig perquè els senyors del CONCA ho han de fer més bé que els senyors del govern – el govern que sigui – això de repartir subvencions. Diria, fins i tot, que he vist menys transparència amb el CONCA que sense. Si més en els sectors en els que jo he buscat per interpretar els criteris amb les que unes subvencions s’havien donat i d’altres no. I que consti que no parlo per mi perquè jo no n’he demanat mai de subvencions al CONCA. L’unic dia que vaig assistir a una sessió de treball i informacació sobre subvencions, convocada pel CONCA, vaig veure un equip de gent una mica agobiat i una mica col.lapsat per la magnitud de la tasca burocràtica que suposa fer de repartidora. Els vaig veure cansats i vaig pensar que, a mi, no m’interessava un CONCA ” cansat”. Aquell dia vaig demanar-me a mi mateix si un CONCA havia de fer la repartidora. M’agradaria més un CONCA viu i despert, àgil, amb criteris frescos i punts de mira i de vista acabats de sortir del forn i disposats a ajudar i donar criteris a una conselleria que, al seu torn, estigués disposada a escoltar i apllicar les receptes i preceptes – savis, se suposa – del CONCA. Però això no ha passat. Si el CONCA és un titànic, la conselleria deu continuar essent un iceberg. I ja se sap què passa en aquests casos… que xoquen, irremisiblement, tots dos.
No entenc el CONCA. NO sé si m’està aportant grans coses. Hi ara que n’han dimitit els seus membres espero que la Conselleria de Cultura amb el capità Mascarell al front sàpiga reconvertir els “duels” de titans i en “duets” de titans ( conselleria i Conca) carregats d’arguments per planificar i executar plegats , que tanta falta ens fa, el sector de la Cultura. I que donar subvencions, poques d’ara endavant, deixi de ser una repartidora. Reparteixin uns o reparteixin els altres. Si pot ser.
A la foto un paio simpàtic, en un dels emblemàtics speaker’s Corners de Hayde Park. Que és com m’he sentit jo escrivint aquest post. Sincerament. Però amb aquella alegria!.
