el Blog de Pep Garcia
Consultor Artístic – Gestor cultural www.lageneralsl.com
L’espectacle, sempre, en viu i en directe
21 des
Una reflexió en veu alta, perdó, en veu baixa. Baixa? Si, per no molestar. Per no molestar qui? Per no destrorbar els artistes i els espectacles que estan representant en aquests moments. I és que resulta que en aquest món tant i tant 2.0 i virtual, els espectacles continuen fent-se en directe. Sempre en directe. Concerts, audicions, circ, màgia… allò que es fa és únic i efímer. Irrepetible. I fins i tot fent el mateix mai no ho és del tot. L’espai, el públic, la temperatura, l’hora les ganes… tot juga – a favor i en contra – per fer que un espectacle vagi bé. O malament. I perquè ho dic això? Doncs perquè només veient-los en directe puc saber realment què en penso i a qui els puc recomanar i on no. Els veig en directe i els puc explicar, ” vendre”, aconsellar… contractar. I m’agrada que sigui així perquè aixi, malgrat els avenços i la tecnologia, continuo tocant de peus a terra. Continuo pendent de les emocions. I la tecnologia, si, la faig servir – i tant! – però els videos, els clips, els tracks, els youtubes, els faces… només em serveixen si tinc el directe al cap. De vegades un bon clip, un bon mail o una bona explicada em fa córrer per anar a buscar el directe. Segurament deu ser aixó el que, realment, volia escriure. Que vaig a buscar i a veure els espectacles com el primer dia i que encara m’emociono quan noto que allò que m’estan explicant està realment bé i pot servir per a projectes futurs, per a clients de sempre o per a nous sol.licitants. M’agrada saber-me al dia i en directe. I no falla. Quan ho has vist, ho has vist. Si, deu ser això el que els volia explicar. Ara fa poc mes de 2 mesos una nit de dissabte vaig córrer a Figueres a veure uns mags. M’ho havien explicat i m’havien convidat i el meu instint em va dir que l’escapada valdria la pena. Són zootroupe, i són molt bons.Ara ja en puc parlar, ja els puc oferir, els puc contractar. Quan els veia, en directe, pensava – alhora que gaudia – és així i només així que puc fer la meva feina. I és per això que estic al servei dels clients. En directe. I, la veritat, és que em fa feliç. Si se’m permet.
Cultura, festes i… concursos… públics
12 gen
No sé si la Cultura, amb els seus continguts, han d’anar sempre a concurs públic? El passat estiu llegia com un Ajuntament havia posat la Festa Major a concurs públic. S’hi havien presentat diverses empreses i, deia l’Ajuntament, en la tria de la guanyadora, les arques muncipals s’havien estalviat uns quants milers d’euros. Ràpidament vaig pensar diverses coses que ara escric: En aquest procés veig uns artistes que han acabat cobrant menys. I uns artistes que no han actuat, només, pel preu. També veig que potser els “continguts” de la festa se’n han ressentit. Menys pressupost, menys qualitat. Uf! i aqui pateixo pels espectacles familiars…! Veig que aquest és un camí que s’obre – cap a les empreses de gestió cultural i artística, i jo en sóc una d’elles – en les que cal veure com s’equilibra el preu amb el qualitat. Si vols guanyar, potser, ja saps que has de fer… I a mi no em sedueix gaire. Veig, i no m’agrada, que en el fons el responsable municipal es treu de sobre la ” feina” de gestionar un pressupost i ” deixa” que el concurs li ajusti la partida. I tampoc m’agrada. La Cultura, les arts, tenen eines de mesura – i tant! – i per tant la pregunta clau és si quan s’obren concursos públics es fan amb totes les eines de mesura a la mà i ben gestionades. I totes les eines vol dir moltes més eines que les dels balanços econòmics. L’Ajuntament en qüestió que l’estiu passat va ” estalviar-se” uns quants milers d’euros, no podia haver fet una igualment bona – o brillant – gestió sense emparar-se, només amb la figura del concurs públic.? M’imagino uns responsables de cultura, o de festes, gestionant bé i, amb ganes, un pressupost i un programa i unes idees ben clares. I que tothom hi presenti propostes, de preu i de contingut. I que sigui el responsable públic que gestioni, que trïi, que assumeixi, que marqui perfil… No és concurs, però resulta igualment tant i tant públic… Espero que per a la campamnya de programacions d’enguany, no sigui -per defecte – el procés triat per programar… d’ofici.
A la foto el funambulista Philippe Petit, caminant pel cable entres les dues torres bessones. L’he escollit, la imatge, perquè ahir, el “Sense Ficció” de TV3 en va emetre un impressionant documental de la gesta de l’any 1974 i perquè, avui més que mai, tots som una mica funambulistes. no?
A propòsit dels crítics i dels criticats
13 des
M’arriba via facebook una reflexió de l’actor clown Guillem Albà i em fa pensar. Ell ha escrit unes reflexions a cor obert després d’haver llegit unes crítiques – dolentes – del nou espectacle de Sergi López i Jorge Picó “30/40 livingstone”. Jo, l’espectacle encara no l’he vist i per tant no em puc posar a opinar ni sobre la crítica ni sobre l’espectacle. Però si que em ve de gust reflexionar sobre el que opina Guillem Albài sobre les crítiques en general. Naturalment el punt de discrepància és pel fet que la crítica és dolenta. Quan la crítica és bona, malgrat puguis no estar-hi d’acord, no sol haver-discrepància. Té dret el crític a fer una crítica dolenta a partir del seu parer? Té dret a fer-la bona? Per què serveixen els crítics? N’hi ha d’haver? Cal re-inventar la figura del crític? Cal reconvertir-lo en cronista? Pot una crònica ser àcida, mordaç, dolenta o demolidora sobre l’espectacle vist? Té dret l’artista a enfadar-se? ( Per suposat que si, però, hi ha vida més enllà de l’enrabiada?). Hi ha crítics disposats només a fer anar la demolidora? Pot fer-se una crítica a partir de les expectactives creades a priori? Pot ser que un espectacle sigui fallit i ‘artista no ho vegi? Pot ser que un espectacle sigui bo i el critic no se’n adoni? Fa res si el crític no té un bon dia? I fa res si el creador s’ha perdut? Cal crear? Cal críticar? I I, a mi, què m’agraden més, els crítics o els cronistes? I al Guillem Albà? Recordo nítidament que l’any 92 vaig córrer, literalment, cap a Barcelona a veure un espectacle després de llegir una crítica/crònica del sempre estimat Gonzalo Perez de Olaguer que, acabava dient: ” Y ahora, dejen inmediatamente lo que esten haciendo y vayan corriendo a ver este espectáculo. No se lo pueden perder”. L’espectacle era ” La veritable història de França” a càrrec de La Royal de Luxe. Mai li he agraït prou al crític G.P.O. que em des saltar del sofà per veure aquell espectacle. Un dels millors espectacles de carrer que he vist en la meva vida. Encara me’n recordo ara!. I parlàvem d’això, dels crítics, oi?
La foto és, és clar, de “La veritable història de França” de La Royal de Luxe. Tot un luxe. ( el web no és l’oficial, però és molt bo per fer un viatge per aquesta gran cia )
No sé què pensar-ne d’això del CONCA…
14 nov
No, no en tinc el criteri clar. Ara que el plenari quasi sencer del CONCA ( només n’ha quedat sense dimitir una representant, Pilar Parcerisas), ha dimitit, no en tinc un criteri i una opinió clars. El que passa és que abans de les dimissions, tampoc. A mi, d’això del CONCA, des del primer instant me’n ha agradat la música però no la lletra. Es pot dir, parlant de cultura, si ets una persona suposadament del món de la cultura, que una cosa no l’has entès? A mi m’ha passat des del primer dia. El CONCA no l’he entès mai. Mai. Entenc que, vistes les dimensions i els pressupstos, això és una lluita de titans. De Titànics gosaria dir jo vistès com estan les coses. Però per no afegir més confusió al sac, que diuen, en un tema tan complex intentaré ser clar per tal que, com a mínm, s’entengui el que no entenc i així algú em pugui ajudar.
El CONCA? Entenc que es crea un organisme que planifiqui, vetlli i posi paràmetres culturals a mig i llarg termini que eviti, quan s’escalgui, la paràlisi cultural en temps de canvis de govern. Entenc que el CONCA és sabiduria, criteri, professionalitat, rigor, i tots aquells valors que, allunyats de postures politiques cojunturals, tenen més valor encara. I entenc que el govern, el que sigui, escoltarà el Conca. Que per això el té. I què més farà el CONCA? Repartir subvencions. Aqui, jo, ja discrepo. No per res en concret sinó per tot en general. I perquè vist el que s’ha fet fins ara no veig perquè els senyors del CONCA ho han de fer més bé que els senyors del govern – el govern que sigui – això de repartir subvencions. Diria, fins i tot, que he vist menys transparència amb el CONCA que sense. Si més en els sectors en els que jo he buscat per interpretar els criteris amb les que unes subvencions s’havien donat i d’altres no. I que consti que no parlo per mi perquè jo no n’he demanat mai de subvencions al CONCA. L’unic dia que vaig assistir a una sessió de treball i informacació sobre subvencions, convocada pel CONCA, vaig veure un equip de gent una mica agobiat i una mica col.lapsat per la magnitud de la tasca burocràtica que suposa fer de repartidora. Els vaig veure cansats i vaig pensar que, a mi, no m’interessava un CONCA ” cansat”. Aquell dia vaig demanar-me a mi mateix si un CONCA havia de fer la repartidora. M’agradaria més un CONCA viu i despert, àgil, amb criteris frescos i punts de mira i de vista acabats de sortir del forn i disposats a ajudar i donar criteris a una conselleria que, al seu torn, estigués disposada a escoltar i apllicar les receptes i preceptes – savis, se suposa – del CONCA. Però això no ha passat. Si el CONCA és un titànic, la conselleria deu continuar essent un iceberg. I ja se sap què passa en aquests casos… que xoquen, irremisiblement, tots dos.
No entenc el CONCA. NO sé si m’està aportant grans coses. Hi ara que n’han dimitit els seus membres espero que la Conselleria de Cultura amb el capità Mascarell al front sàpiga reconvertir els “duels” de titans i en “duets” de titans ( conselleria i Conca) carregats d’arguments per planificar i executar plegats , que tanta falta ens fa, el sector de la Cultura. I que donar subvencions, poques d’ara endavant, deixi de ser una repartidora. Reparteixin uns o reparteixin els altres. Si pot ser.
A la foto un paio simpàtic, en un dels emblemàtics speaker’s Corners de Hayde Park. Que és com m’he sentit jo escrivint aquest post. Sincerament. Però amb aquella alegria!.
Vaig a Tàrrega. Vinc de Tàrrega
14 set
Fira Tàrrega. La diferència entre anar-hi o tornar-hi és gran. No ets el mateix. D’entrada tornes fet pols i en això l’edat no perdona. L’edat i que, no ens enganyem, Târrega és dur. He estat aquests dies a Tàrrega i se’m acut fer-ne un resum. Aqui el teniu, sense retocar, en directe, com ha de ser, com el teatre.
Uff, vaig a Tàrrega. Any de canvis primer he de trobar la nova llotja. Preparat per al caos. Doncs no, la Llotja és menys caòtica, un agradable sorpresa. Munto stand. Muntem stand. Tothom munta estand. És dijous i desmuntarem diumenge, queden 4 dies. 4 dies? Fa molta calor. A dins la llotja, no que s’hi està mooolt bé. Atravesso Tàrrega per anar a escoltar el seminari d’intercanvi amb Iberoamèrica. Interessant però lluny, Iberoamèrica. Em quedo amb un dels ponents, filòsof – em recorda Josep M Terricabres – que diu que l’evolució material sense l’evolució de la cultura obre la porta al fanatisme. Em fa por per cert. Prenc notes i a casa miraré què puc fer per apropar-me a l’alte cantó del bassal. La calor aquest any ha decidit apostar per Tàrrega. Les Llotges de les fires de cultura, al meu parer, encara estan en evolució. Compres o vens? No ho sé, que em vols vendre alguna cosa? Falten mecanismes que ajudin a dinamitzar. I quan dic dinamitzar vull dir fer que els compradors s’expliquin més. Digue’m què busques i et diré si ho tinc. El cafè funciona. He conegut gent del sector que només coneixia pel twitter. A la Llotja es xerra i es comparteix molt. Deu ser que ens dediquem a la cultura, no? Així serà la meva vida durant 4 dies. Bé, 3 dies i mig. Autoritats!, hi ha 2 senyals que avisen que vénen les autoritats: Els cotxes oficials i els canapès a punt. És aixi. Quan passegen per a llotja potser que et toqui i s’aturin al teu estand i potser que no. Aquest any ha estat que si i gràcies a un gest de Mike Ribalta – gràcies – departeixo amb el conseller… d’agricultura. Què hi farem, no em puc queixar, em diuen que en Mascarell ja ha marxat i la faig petar amb el conseller Pelegrí i un munt de sèquit – en saludo a uns quants – molts dels quals no sé qui són. És el que té la politica. I el bussines. Al meu stand, a la pantalla de l’Imac no paro d’ensenyar imatges d’un deliciós espectacle de circ de la cia Dirk & Fien i d’entre els molts que s’ho miren mig lligo tractes per anar a Irlanda. Ep, res en ferm, encara, eh! Diumenge a les 3 de la tarda, no ens enganyem, estarem pendents de veure qui és el primer que desmunta per seguir-li l’exemple. Jo sé qui va ser, el primer, però no ho diré. és clar.
I al carrer? Al carrer Tàrrega és el de sempre. I això vol dir que els que fa anys que hi anem intentem evitar allò que volem evitar. Però encara busquem la sorpresa. El parc de st Eloi, de nit, és una troballa. Aquest any no calia patir tot feia indicar que l’espectacle inaugural no faria patir i així ha estat. El voluminós muntatge de Los Galindos va fer bona la inauguració, me’n alegro. Molt. Veig coses que m’agraden i em faig fugisser de les que em fan grima. Dijous i divendres és una fira, el cap de setmana es tot un altre cosa. El mateix però mooolt més atapeït. Però no, no parlaré aqui de cies perquè me’n deixaré i no vull però si que parlaré d’una cosa que pot acabar fent mal a les cies. Em refereixo a l’off. Vull dir l’off que no existeix a Tàrrega però que en canvi es manifesta impertinentment en una munió d’espontanis de poca-baixa-cap qualitat que acaben molestant. Sobretot als itinerants. Jo m’ho faria mirar. No li fa cap favor a Tàrrega aquest off brut i sense pretensions artístiques, encara que a cop d”ull sembli que li va molt bé perquè li emplena cantonades i fa bullir la gent. Aqui ho deixo. Tàrrega i la crisi. Tothom en parla de la crisi a Tàrrega i jo trobo que l’estrenat director artístic de Tàrrega ha servit una fira amb contingut, amb discurs i amb una certa coherència investigadora i que el veterà Pau Llacuna ha sabut servir una fira endreçada i eficient. Felicitats a tots dos en temps de crisi. I jo? He fet bussines, he buscat tresors, m’he enfadat amb els espontanis, he ” investigat” pels racons i fins i tot, per primer cop, me’n he anat a fer un cop d’ull al càmping. A aquella esplanada immensa que fa de càmping. Reconec que la immensitat m’ha sobtat. He recollit i he tornat de Tàrrega. Imputs, converses, projectes, negocis. reflexions….del territori creatiu al territori reflexiu. Fins l’any vinent. Sempre hi tornem, a Tàrrega.
A la foto, els personatges-mags de la cia Zootroupe,ocupant la LLotja amb petits efectes de màgia.
El trencaclosques de programar i programar bé
21 jun
Ara que ja s’han constituit els ” nous” Ajuntaments se’m acuden unes quantes coses:
*Córrer. Crec que no cal sortir corrents a buscar-los i trobar-los. Abans calia, és veritat. Els pocs canals de comunicació que hi havia imposava un rastreig per caçar el nom i el telèfon del nou regidor, del nou alcalde. Ara les administracions, sortosament, i algunes amb més èxits que d’altres ténen equips de tècnics que, sovint, no canvien. Abans unes eleccions suposaven el desert en els bancs de dades. Ara ja no és aixi. I jo recomano, no córrer.
*No quedar-se quiet. Els nous Ajuntaments, i mes en aquests època, necessitaran – ara ja, si – començar a tancar els programes de festes majors i encetar els de tardor. I no ens podem estar quiets. Cadascú des de la seva posició s’ha de fer veure, notar i sentir. Ells, els nous, també busquen i si ets on has d’estar – ben posicionat – et trobaran. La recerca es per la xarxa, segur. I ja se sap que, a la Xarxa, no s’hi pot estar quiet. Ens trobaran.
*Novetats. Cal tenir novetats. O noves maneres d’explicar les coses que fem. Res es pot donar per entès o per conegut. Cal explicar-nos i cal donar un aire nou i oportú al que estem explicant. Ells, els nous, busquen coses noves. Busquen idees. Busquen allò que potser no s’ha fet. Busquen coses que aportin diferència respecte el que s’ha fet abans. És l’hora de dir que tenim novetats. I si no les tenim… primer pensar-les i tot seguit posar-les a l’aparador.
*La crisi també pot ser bona. La crisi genera confusió i per evitar-la – si més no la confusió – cal pensar. Pensar abans d’actuar. Pensar abans de programar i, per tant, pensar bé per programar millor. I si per diners, millor dir, per la manca de diners s’ha de programar menys doncs es fa – quin remei ! – però el que es programa, cal programar-ho millor.
*Oci i Cultura. Abans em referia justament a això. Separar oci de cultura. Proposo un exercici per als tècnics dec cultura i per als càrrecs municipals de separar el que és oci del que és cultura en una festa. I retallar més de l’oci que no pas de la cultura. Sense dubte.
*Un dia menys. Treure un dia de festa no és restar ni és gratuït. Ens pot aportar molts diners i sumar qualitat de vida… cultural.
*En familia. Les programacions d’espectacles familiars cal fer-les, sempre, a partir d eles 20h. O fer-les de nit. Pel mateix preu d’un mateix espectacle hi haurà una resposta de públic molt superior. Molt. I l’espectacle ” semblarà” i serà molt millor. Qualsevol cosa que feu sota el sol i sota la calor impertèrrita del sol és llençar diners. Tal qual. Res no s’ha de fer abans del capvespre, només les remullades, o escumes o activitats pensades, justament, per a ser fetes sota el sol. Que no són tantes. Ocupeu els vespres i les nits i veure quina quantitat d’espectadors de ” públic familiar” teniu a la vostra vila o ciutat.
Ho he dit que qui programa sota el sol, a banda de maltractar el públic i els artistes, està llençant els diners?
*Inventar? Ep. si, tot està inventat, però a tot se li pot donar un aire nou. No us deixeu endur per la inèrcia. Sobretot si sou programadors que ja fa temps que hi sou. Sobretot si sou càrrecs electes que us acabeu d’estrenar…
*Comunicar. I si programeu i no ho comuniqueu…. no esteu programant. És aixi. (I també steu llençant diners)
I si voleu més consells o aportacions o idees noves per a l’estiu… Ja sabeu, contacteu amb els vostres agents culturals o artístics de confiança.
A la foto l’artista plàstic Toni Ortiz muntant el seu ” Cub-is-art” un trencaclosques plàstic amb el que sorprèn el públic. Un trencaclosques com el de programar.
Sobre les celebracions blaugrana i la festa. Festa? On és la festa?
1 jun
Algunes reflexions sobre les celebracions blaugranes.
De la mateixa manera que cal deixar-ho tot en mans dels jugadors mentre es juga, crec que no es pot deixar gairebé res només en les seves mans quan es tracta de celebrar-ho.
La festa és compartir i espectacle. I en aquest cas ocupar i emplenar un espai gran, molt gran, com és el camp del Barça. I amb molt de públic. I amb molt de risc. I em sembla que, aqui, el Barçano se’n ha sortit gens bé. I no ho dic per l’efecte Shakira – patètic efecte Shakira en aquest cas – però que és només una conseqüència de la falta de planificació i organització de tot plegat.
Els espectacles de carrer semblen espontanis i no ho són. I quan ho són, malament. Només es pot ser espontani en el moment precis i durant el temps adequat que és just quan acabes de guanyar. En aquest cas, la nit de dissabte damunt la gespa de Wembley. La resta cal planificar-ho perquè sembli espontani i, sobretot, per garantir que els que vindran – moooolts – s’ho passin realment bé i els compensi l’esforç que, amb tota certesa hauran fet. Cues, espera, cansament, incomoditat…
I el Barça no ho ha fet. Hores de cua i espera per gairebé no res poden donar lloc a la més gran de les decepcions. I el Barça, aqui, ha jugat amb foc.
Perquè… Que vol dir la celebració d’un titol del Barça? Què cal fer per celebrar-ho? Cal fer-ho?
El Barça faria bé en fer-se algunes preguntes pertinents abans de continuar caient en l’anunci d’unes suposades festes que acaben buides de res. Preguntes sobre..
-La Rua amb el bus descobert. Sens dubte és un bon invent. Ara caldria que algú expliqués als jugadors els que s’espera d’ells dalt del bus.
-La rua ha de tenir més elements? Més color? Més components? Més música? Potser no, però que el que hi hagi sigui el que hi ha perquè s’ha dissenyat aixi. I potser quelcom tan sencill com programar la velocitat de la rua. El bus descobert de diumenge… semblava que feia tard. Això no és una rua, és una carrera.
-El camp. El camp és l’espai inigualable per poder muntar una festassa. I si a més tens la certesa que l’ompliràs – que és el que en d’altres circumstàncies faria patir a qualsevol organitzador – la cosa és fàcil. Però cal programar. Quin tipus d’actuacions. Quin tipus d’interaccions hi ha d’haver amb el públic. Quin tipus de ” recompensa” donaràs als que han vingut a demostrar tooot l’afecte del món. Sàviament es va canviar la Plaça de St Jaume pel Camp del Barça, ara cal que aquest canvi no acabi girant-se en contra per falta de contingut.
-El ritual. Els rituals són moolt importants en tota celebració i més al carrer. Aqui tenim un problema i és que en un moment donat – i em sembla que va ser el mateix Pep Guardiola – jugador quan va dir allò de ” ja la tenim aqui” – el llistó de les coses per dir en públic es va posar molt alt. El ritual, que té molt a veure amb els simbols, ha d’aclarir dubtes sobre no només qui parla sinó què volem dir. D’acord, deixem uns minuts, unes estones a l’espontàneïtat espontània dels jugadors, que serà feliçment i especialment rebuda sinó són l’únic plat fort sinó que van acompanyats de més coses. El capità, l’entrenador, la copa…. tot pot ser molt bonic si està ben embolicat i no ho embolica només l’atzar. Dificil? No, però cal pensar-hi. I fer-ho bé per evitar que sigui un pal. Perquè l’espectacle que estem veient, ara, és lamentable i només ens el fa suportable el fet que estem tan contents per la victòria que encara tenim en calent que ho donem tot per bo. Una amiga i companya de projectes em deia ahir: “Si això, tan lamentable, ho fes l’etern rival… Oi que diriem de tot.?” De ben segur
-L’espera. L’espera és inevitable i cal programar-la. Segurament és del que millor va anar. les actuacions escollides van servir per al paper, desagraït en part, que els tocava. Però no he sentit ningú que es queixés de la pre-festa. Tot i aixi el Camp és molt gran i la situació estàtica del públic té les seves limitacions.
-El tempo. Les festes, tenen un tempo. I la litúrgia marca el to de cada moment. Amb un bon temp i els cops d’efecte oportuns, sense esperes mortes inoportunes, pots fer la millor de les festes. Ni massa llarg ni – ja s’ha vist – massa curt. I el tempo adequat és el que té molt a veure amb els continguts que hi ha. I potser és que ara de continguts no n’hi ha.
Veig l’eufòria arreu i no veig la festa per enlloc. Potser és que quan ja has guanyat el titol de torn o simplement has guanyat el partit de la teva vida no cal fer res més que sentir-te tremendament feliç una estona. I millor deixar-ho aqui. Però si algú, el Barça en aquest cas, creu que cal continuar liderant i oferint aquest espai de festa comuna i compartida amb el soci i el seguidor…. Els que ens dediquem a l’organització de la festa al carrer tenim coses per dir, per oferir amb criteris per aportar. Cal una auto-reflexió i prendre-s’ho molt seriosament. La festa cal prendre-se-la molt seriosament. Si no, no hi ha festa. I jo aquests dies, la festa, no l’he vist per enlloc.
La Foto és de ACN. El bus dels Campions…
Sobre Trapezi 15 i altres “causes”
19 mai
Reus, com cada any, convertit en espai de circ amb motiu del Trapezi. M ‘hi he passejat a la recerca de petites coses i n’hi he trobat, és clar, però no ha estat un any de gran collita o potser les retallades ja han fet mal, vés a saber. Les fires i festivals ho ténen això, que sense saber com, notes a l’ambient si ets en un any especial o no. Si cal demaneu-ho als dos directors artistics de la fira – Jordi Aspa i Bet Miralta (Escarlata Circus) – que pleguen després de 15 anys d’aixecar veles i chapiteaux amb un bon ull artistic, això si, que sempre ha francesat un mica però que ens ha obert portes i més portes de bon circ i de noves maneres de fer circ de les que tant hem après els catalans. Des d’aqui els ho agraeixo i els ho aplaudeixo com cal, cosa que no sé s’estila massa.Vaig gaudir al Teatre Bartrina amb “ Capas” de la cia Eia. Vaig fruir dins la petita carpa del Circ Teatre Modern, quelcom que apunta cap a on van o poden anar les coses del nou circ català.. Felicitats per assumir risc. Vag riure amb Barolosolo, sense mullar-me i amb Kitschnette i les seves diminutes acrobàcies de vermut. Vaig avorrir-me al Teatre Fortuny intentant desxifrar la Crida Company i vaig demanar-me què hi feia jo allí o què hi feien ells allà. Per Reus, saltant de plaça en plaça descobrint cosetes que em fan vibrar – de risc, emoció i humor – també em demano, sovint, qui fa els guions de moltes cies franceses, de carrer i de circ, que presenten unes dramaturgies infumables que jo sovint no entenc. Essent tècnicament tan creatius, perquè fan aigües amb el guió? Faig l’ullet als creadors d’aqui. Que prenguin nota del “com” però no del “què”. I ja ho he dit.
I Mentre a Reus això passava, a Leoia, ( Pais Basc) a l’Umore Azoka en un ja tradicional i acollidor festival de carrer sempre ple de cosetes interessants li donaven el premi Umore a la mànager, distribuidora i treballadora incansabe de les arts de carrer, Roser Vila – 23 Arts a qui, per cert, van haver d’enganyar i de valent per garantir la seva presencia llampec i innocent a Leoia. Felicitats, Roser.
Interessant va ser, tot i que amb poc quorum la trobada professional de divendres amb la presentacio de 6 projectes de circ que demanen pas- sempre és una bona noticia – algun d’ells amb molt bona pinta. En l’acte un servidor, mal m’estar el dir-ho, va fer donar unes pinzellades del que serà properament un manual per rebre circs en vela Catalunya. Un encàrrec – sota la mirada atenta i entusiasta de la Silvia Duran – de la Direcció General de Cooperació Cultural que vol ser un pas – uti! sobretot! – en l’aplicació progressiva del Pla integral de Circ per a la millora del sector. Circs amb Vela, ajuntaments que voleu acollir aquests circs, aquesta eina – manual – us vol / pot ajudar. !! Properament.
La foto és de Daniel Pérez i és la petita carpa de Devoris Causa l’últim espectacle d’ Escarlata Circus. Si trobeu la seva petita carpa, no deixeu d’entrar-hi…
Els Politics: funambulistes en la corda fluixa de … La Cultura…
3 mai
Són dies de pre-campanya municipal i he anat a un debat. Un debat amb els candidats sobre… txan! Cultura. A la meva ciutat i a 18 ciutats més del meu pais han convocat un debat simultani, organitzat sota el paraigüa del l‘Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya ( APGCC). Mentre hi vaig penso… Una bona idea. Un bon tema. A veure si també tindrem un bons convidats?. La meva resposta en sortir del debat és…. Us la dic al final. La meva ciutat és una ciutat mitjana del mig de Catalunya. Sé que les preguntes intentaran no ser inconcretes amb l’esperança que,en les respostes, no es pugui fugir d’estudi. Faig aquest relat a partir, només, del que vaig viure en directe a la meva ciutat però que, després, en intercanvis amb d’altres persones que han assistit als altres debats crec que no s’allunya gaire del que està passant arreu. Absències: A la meva ciutat el PP no hi va ser. Després em comentarien que, a debats sectorials ells, no hi van. Doncs ja trobo que és un posicionament bastant clar, tristament, sobre el què en pensen de la cultura. M’ho apunto pel dia 22. La resta de candidats – 9 en el cas de la meva ciutat – van ser educats, si, van intentar ser constructius,si, van posar bona cara, si, però en general no van passar del rebedor. Què passa amb la Cultura? Que els politics – locals en aquest cas – no se la prenen seriosament. No la coneixen prou, no se l’estudien prou i proven de passar amb el que saben d’oïdes. I què en saben? Una mica de subvencions, una mica d’entitats, una mica d’equipament, una mica de voluntat, una mica de participació i una mica-molt entre tots ho farem tot. La cultura se la miren com un poti poti. La culpa d’això és que alguna vegada ja fa temps algú, amb argument, va dir públicament, que la cultura ho és tot. I tenia i té raó. Però els nostres responsables s’han quedat amb aquesta idea vaga i genèrica de la cultura que els permet no afinar, no planificar, no apostar i, si pot ser, no fer i deixar fer ( en el millor dels casos). El debat va ser superficialment amè, amb poques xifres damunt de la taula, amb alguna picabaralla sobre un equipament en concret - que ara és tancat – per si cal rehabilitar-ho o enderrocar-lo per fer un espai nou. I sobretot amb um sostre baix. Els discursos van ser tous i genèricament universals, amb algunes pincellades – si, hi van ser – d’un parell dels candidats que demostraven tenir més coneixement i més reconegut i més ambició. Espero que no sigui només ambició electoral. També va acompanyar durant tot el debat l’ombra de la precarietat que ens tocarà viure – no n’hi ha ni cinc al calaix – i l’argumentari – d’Iniciativa en aquest cas – que la solidaritat i la sostenibilitat i uns quants ítems més acabats en “tat” han de ser, ara, el discurs principal. Com si la Cultura no fos, precisament, un dels grans instruments per a la igualtat. Va haver-hi referències a la manca de diners, és clar, però cap argumentari sòlid que defensés, amb coneixement de causa i amb perspectiva de futur que una ciutat Cultural és una ciutat més rica, que en temps de crisi cal buscar motors i que la Cultura és, sobretot, un motor i no una rèmora. Algñu va dir que la Cultura és una inversió i no una despesa. Endavant, per aqui es comença. Al debat de la meva ciutat es va parlar una mica, també, de la Festa Major – una festa que està en llista d’espera per entrar a la Unitat de Cures Intensives – es va parlar de les entitats i del teixit associatiu o civil sense explicar-ne massa què se’n espera d’ell i què pot esperar aquest teixi de qui governa i… poca cosa més. Ah! si, un dels candidats va resultar ser un frikki – amb bona voluntat, si, però un frikki – que, la veritat, amb la sola presència i sobretot amb les seves “florides” intervencions, desmereixia del tot un debat que, tractant-se de Cultura, hauria de tenir un nivell, una profunditat i un recorregut que no el vaig veure. Continua essent la Cultura una de les grans assignatures pendents. Els politics, quan es tracta de Cultura, no hi van per nota. En tenen prou amb l’aprovat justet. I així ens va, com a ciutat, com a comarca, com a pais… Justet.
Quan penso en els politics i en la Cultura, no sé perquè, se’m apareix el funambulista. Però no és just, al funambulista li va la vida. L’equilibri li dóna el futur. El politic fa equilibris, si, però no s’hi juga res. Ah si… el vot.!
La foto és de la portada del llibre ” Traité du funambuliste” ( Actes Sud, 1997), de Philippe Petit. ( el primer home que va passejar-se entre les Torres Bessones de NY, el 1974)
Tornant de La Mostra d’Igualada
12 abr
He estat aquest cap de setmana – bé, des de dijous per ser exactes – a la 22ena Mostra d’Igualada. De fet, porto molts anys anant-hi. Tants que, al principi, no sabien ni com donar-me l’acreditació professional perquè la Mostra era, aleshores, un altre cosa. Una trobada interna per a un circuit tancat. No hi havia professionals. És clar que, en això, la Mostra ha canviat. Ara és un mercat, un punt obert de trobada, un punt de referència. Un punt clau en el mercat i circuit d’espectacles familiars. I és per això, perquè la Mostra ha evolucionat bé, molt bé, que em preocupa el que he sentit aquests dies sobre les intencions de l’ICIC de transformar-ampliar el què passi a la Mostra i a Igualada en el futur. Jo, modestament, els recomanaria documentació, prudència i tacte abans de moure fitxa amb el risc que aquesta fitxa desdibuixes el tauler de joc. I si cal quedo a la seva disposició. La Mostra del 2011 ha estat, sens dubte, una bona collita. Això sovint va per anyades i enguany, a banda de bons espectacles, he pogut veure i palpar algunes cies i espectacles amb unes linies de treball interessantíssimes que apunten en una molt però que molt bona direcció. L’esplèndit ” La Camisa de l’home feliç” de Zum-Zum Teatre. El treballadissim “Príncep feliç” de la Baldufa teatre, el fresc i vital i ben executat “1,2,3 poma” dels Daraomai, la brillant re-lectura de la ” Sopa de Pedres” de Teatre Nu o les desbordants ” Aventures dels gmns Garrapinyades” de Teatre Môbil són només – i me’n deixo, ho sento – només alguns noms que marquen el perfil de la Mostra del 2011. Conjuntament a aquest apunt assenyalaria dues coses: La valentia de l’aposta de l’espai de la Camaleònica amb el ” nou ” circ allà lluny, lluny del centre i el dubte de si la Plaça Major, en les hores de sol imponent ha de ser,o no, un espai de referència. Només caldria moure el rellotge. I la Llotja? El canvi d’ubicació ha generat debat. I espero que aquest esdevingui reflexió. Els que defensen la centralitat anterior ( a la Plaça de Cal Font) atrets pel “moviment continu”, tenen part de raó. Però només part. Dijous i divendres han estat 2 dies de feina, treball i trobades professionals en un bon espai com és el Museu de la Pell. Això si, amb climatització. Hi destaco la segona edició de la presentació de projectes escènics. Un bon camí encetat l’any passat i que, crec, té un bon futur. I per aqui caldria, encara, potenciar-ho més. En canvi durant el cap de setmana els expositors ens hem trobat més sols. Menys acompanyats. I a aquest respecte jo diria: Cal que els programadors dels grups/municipis Xarxa que desembarquen a Igualada massivament el cap de setmana, entenguin que la Llotja també és per a ells i fer-los entendre el profit que en poden treure en visitar-la. Cal també que els expositors fem també l’esforç per donar a conèixer la nostra presència i els nostres continguts a aquests programadors en concret. I potser cal moldejar els horaris de la Llotja durant dissabte i diumenge i combinar-los, si cal, amb algunes activitats – també de negoci – que reforcin la idea de punt de trobada. Tornar la Llotja a la Plaça de Cal Font sota una carpa no és, per si sol, la solució, penso. Tornant-hi torna, segur, el moviment i la proximitat. N’hi ha prou? L’experiència d’enguany demana reflexionar endavant i no només endarrera. Deixo aquesta reflexió, és clar, en mans de l’equip directiu de la Mostra. Felicito a tota l’organització pel fer i pel tracte. Un etiqueta aquesta molt preuada i que no sempre trobes arreu. Gràcies Igualada.
Deixeu-me que a la foto hi posi, oportunament, la del nostre stand – de La General – a la Llotja. Qüestió de … potestat.
Ep i a mi em trobareu al facebook i al twitter: @peplageneral . Per seguir reflexionant
Gran… Carles Cases Ensemble.
5 abr
Dissabte vaig escoltar, al Teatre Kursaal de Manresa el concert de Carles Cases Ensemble. Un concert on el compositor i músic Carles Cases repassa, amb un ensemble de ( 15) músics de luxe, una part de la seva producció musical per a cinema. Més de 70 pel.lícules porten el seu segell sonor. Un goig. Un plaer absolut produit des del rigor, des de la qualitat i des d’una habilitat especial del compositor de saber transmetre, amb naturalitat, altes dosis d’art en estat sonor.No és habitual. Carles Cases no és habitual. De formació clàssica i carrera en evolució i re-creació constant cap a la contemporaneitat, passant per tota mena d’estils, Carles Cases no és habitual. I veure’l tocar el piano és un gust. Veure’l dirigir l’Ensemble de músics – que gaudeixen amb ell – i amb qui comparteix absoluta comunicació és un autèntic plaer pels sentits. I veure’l a escena, buscant l’ombra escènica més que no pas el focus lluent al damunt és, simptomàtic d’un missatge personal i intransferible de qui no vol no ser el que no és. I Cases és Cases. I Cases no és habitual, però si que ho és – massa sovint de vegades – que artistes amb formació, amb absolut i irrenunciable rigor i unes dosis de talent altíssim desbordant per centímetre quadrat de pell, com Carles Cases, no acabin de passar la frontera del reconeixement i, perquè no dir-ho de l’èxit. Però no vull parlar de Carles Cases perquè a ell no li agrada, gens, que parlin d’ell. A ell li agrada que, qui vulgui, l’escolti i es deixi endur pel mar de bellíssims i rigorosos matisos de la seva música que és el seu discurs. Dissabte va ser a Manresa i el proper dia 27 de maig serà a l‘Auditori de BCN. Una nova oportunitat per veure i sobretot escoltar aquesta Carles Cases Ensemble, un repàs de luxe d’una part de l’extensa creació musical de Carles Cases per al cinema. Ho recomano. I tant!.
A la foto el cartell de Carles Cases Ensemble i si el busqueu trobareu Carles Cases al facebook.
